Search

This article focuses on the representation of St Lucy in early Iberian art and literature, considering the extent to which her identity becomes subject to procedures of evolution. In some artworks, Lucy is characterized as the saint who could not be moved either by men or yokes of oxen. Yet in others she is presented either as the saint who was blinded, or more radically, as a figure who suffers a forced mastectomy. The article argues that her example, which raises broader implications for the study of hagiography and of identity in general, shows that we should avoid focusing on representations of saints that are confined exclusively either to art or to literature.

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, podrem tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35).

The idea of disobedient machines is developed from the perspective of the historical and current developments in artificial intelligence (AI). Disobedience is often used in arts and technology as both a theme and a tool. Beyond that, misbehaviour is presented as one of the skills that is indispensable for natural intelligence. The article doesn’t delve into the use of AIs as an assistive tool for creation. Instead, it speculates if AIs will afford the emergence of an independent, autonomous artificial creator. Different approaches to AIs are presented, from symbolism to emergism. The affordances of machine learning models are described, as well as their limitations like the incapacity to generate breakthroughs outside of their training data, their determinism, and the inability to use analogies to solve unseen problems. Other missing human (or biological) skills present in art are emotion, goal-less production, and agency, which is a problem even when human volition is studied. The limits of computational formalism are like the limits in mathematical reasoning – it always requires some external rules, or axioms demonstrated, like Gödel’s proof. Hofsdtader’s theory of consciousness proposes a way to conciliate the fact that human creativity is also based on closed, fixed biological rules. Finally, it is argued that a machine cannot be creative unless it is also able to misbehave. However, computers must follow a set of instructions or they stop functioning – that is the definition of a Turing machine. Hence, we must face the paradox of wanting well-behaved systems, with the limitations of symbolic machines, while at the same time demanding more autonomous, creative outputs. It is paramount to explore algorithmic misbehaviours that could circumvent this paradox for further development of AIs for the arts and society in general.

Over the last three decades, the rise of new conceptualizations around the human body in connection with technology and machines has led to the development of new art practices in parallel with technological advances in the fields of biology, medicine and computing. This paper examines the human body in art contexts where biotechnology plays a relevant role in the generation of new conceptualizations around the human body topic. Thus, re-contextualized in social and cultural spheres and technical terms, the body will become redesigned, revamped, or augmented through the use of technological advances ranging from plastic surgery to robotic prosthetics. The human body is our vehicle of direct interaction with the environment. Its modification, alteration or expansion implies a redefinition of the existing limits between our corporality and the environment itself. Not only in the physical sense, but metaphysical and social. Hence, the introduced artists and strategies blur these limits and establish new relations through the body as a physical and social entity. In the search of new boundaries far beyond socio-cultural and natural limitations, they will reach new social, perceptual and conceptual statuses, far beyond aesthetic practices, focusing on the generation of political and social debates.

This article outlines how, with the introduction of electrographic processes, engravers have broadened their way of thinking and producing their art in relation to the concept of expanded graphic. After delimiting the term electrography and describing its historical development, the text exposes how hybrid practices have expanded the margins of graphics in a post-digital world. They have opened the way to different lines of action that have been popularizing some terms – mainly, in Spanish –, such as intangible matrix, digital print or digital printing. In this way, we will be able to observe the expansion of these languages, their theorization and their implementation through several artworks that will show the discursive possibilities of graphics, from this extended hybridization to other fields, helping to describe different ways of understanding the creative processes of contemporary electrographic art.

The subjects discussed in the article are the curious use of the term creativity by neoliberalism, how this has had an effect on educational policies in recent years, and how this effect can be counteracted by suggesting an option in a critical educational model. We characterize the concept of creativity applying a multidisciplinary approach with an analytical foundation that diverges with the perceptions coined by the business speech in the latest decades. Because of this disparity, we question the manner in which pedagogy ought to use creativity for the best development of students’ critical capacity, which allows them to criticize the strategies and the objectives of their learning process, as well as willingly animate their subjectivity and foment their critical thought. In relation to the methodology, for all the phases of this documentary research project, we have worked with a bibliographical review of sources which, due to their concrete theme and academic impact, are more relevant for the idea and purposes.

En el diseño de los centros comerciales del siglo XXI, encontramos un elemento que se repite: el atrio. Es un espacio interior vacío, al que asoman galerías de paso y tiene varias plantas. También está iluminado cenitalmente. Es un foco de atracción dentro del centro comercial. Los usuarios lo recuerdan positivamente, y lo frecuentan mucho más que otras zonas del centro comercial. Y muy recientemente, se observa una nueva tendencia en todo el mundo, que incrementa el interés de estos espacios: se pueden utilizar para exponer temporalmente obras de arte de gran tamaño suspendidas. Así, el centro comercial se regenera y se redime. No en vano, estos espacios son similares a espacios expositivos como el propio atrio del icónico Museo Guggenheim de Nueva York, o la Sala de Turbinas de la Tate Modern de Londres. / We find a repeated element in the design of shopping centers of the 21st century – the lobby. It is an empty interior space that has several floors and is dominated by galleries. It is also zenithally illuminated. It is a focus of attention in the mall. Users remember it positively and frequent it much more than other areas of the mall. Quite recently, there is a new trend around the world that is increasing the interest in these spaces: their usage as temporary exhibits of large hanging artworks. Thus, the mall regenerates and redeems itself. It is for a reason that these spaces are similar to such exhibition spaces as the lobby of New York’s iconic Guggenheim Museum, or the Turbine Hall of London’s Tate Modern.

Lévinas believed that Blanchot identified artistic inspiration with his understanding of the il y a, that is, an inauthentic attitude toward life and the Other. Lévinas, who tried to overcome the neutrality of the il y a, criticised Blanchot’s desire to establish ethics as a prima philosophia. Lévinas asked himself in what way the artwork could give access to the ethical, which is why he explored the relationship between expression and responsibility. He concluded that poetic speaking was excluded from his understanding of ethical language. Therefore, Lévinas was against poetic activity, in ethical terms, because poetic activity (dis)possessed the subject/artist in such a way that the creator was not able to control his writing, which converted art into the worst kind of irresponsibility. This paper will focus on Lévinas’ first aesthetic period, and on the ideas collected in the essay La Réalité et son ombre, published in 1948.

A la nostra vida quotidiana, utilitzant targetes de crèdit, càmeres web, etiquetant les nostres imatges a Facebook, navegant per una ciutat amb els nostres telèfons intel·ligents, participem constantment com a ciutadans en la societat de la vigilància. Contràriament, en el disseny i l'art la participació en les estratègies de vigilància esdevé una tàctica de crítica política i d'acció subversiva. En aquest article es ressenyen les obres i projectes d'artistes i dissenyadors digitals que s'institueixen com a agents polítics principals del discurs sobre la societat en xarxa. Són creadors que exploren críticament la manera en què les narratives postcapitalistes afecten l’alfabetització de les màquines, els humans i els ecosistemes. Les seves principals línies de recerca inclouen la materialitat d’Internet, la vigilància, la visualització de dades i les interfícies.

Este artículo se compone de dos partes. En la primera, voy a ofrecer cinco razones de por qué este Estudio-taller permite experimentar de otro modo eso que llamamos «museo»: 1) Espacio de creación y creación de espacios; 2) Espacio de experimentación, no para ver de modo pasivo; 3) Experiencia personal, no masificada; 4) Volver: un criterio de distinción de una experiencia edificante; 5) Tiendas y fetichismo vs. Mundo de la obra. En cambio, en la segunda parte ofreceré una visión panorámica de lo que puede ser una visita al Estudio-Taller Berrocal, combinando información biográfica con su trayectoria artística y, sobre todo, con interpretaciones estéticas: 1) la Vanguardia de la Tradición; 2) el arte en la época de la reproductibilidad técnica; 3) Posmodernidad y diálogos intra-artísticos; 4) Arte, ciencia, tecnología. / This paper consists of two parts. In the first part, I will offer five reasons why this Studio-workshop allows us to experience what we call “museum” in another way: 1) Space of creation and creation of spaces; 2) Space of experimentation, not to see in a passive way; 3) Personal experience, not massified; 4) Return: a criterion of distinction of an edifying experience; 5) Tents and fetishism vs World of work. On the other hand, in the second part I will offer a panoramic vision of what a visit to the Berrocal Studio-Workshop could be, combining biographical information with its artistic trajectory and, above all, with aesthetic interpretations: 1) the avant-garde of Tradition; 2) art in the epoch of technical reproducibility; 3) Postmodernity and intra-artistic dialogues; 4) Art, science, technology.

Desde la década de los setenta del pasado siglo, encontramos ejemplos de aeropuertos que han ido adquiriendo obra de artistas de reconocido prestigio que exhiben en sus instalaciones y forman parte de sus colecciones permanentes. Recientemente, algunos espacios aeroportuarios han optado por abrir galerías en las que se suce-den exposiciones periódicamente. El objetivo del presente trabajo es investigar, examinar y dar a conocer su rica y variada inmersión artística y cultural en un paseo de solaz y entretenimiento por algunos aeropuertos de Estados Unidos y Europa. / Since the past 1970 ́s, we can find examples of airports that have been acquiring the work of artists of well-known prestige to be exhibited at their facilities and accruing it to their permanent collections. Recently, airport authorities have staffed art galleries where exhibitions are periodically taking place. This herewith paper is aimed to research, examine and hand out their rich and variegated immersion in artistic and cultural backgrounds, an uplifting break for the imagination throughout some airports of the United States of America and Europe.

Este artículo versa sobre la creación del primer museo de arte digital del mundo, inaugurado el 21 de junio de 2018 en Tokio (Japón). Nos referimos al Mori Building Digital Art Museum: teamLab Borderless, que se encuentra situado en la isla artificial de Odaiba, núcleo de la cultura futurista nipona y dominada por el edificio Fuji TV del arquitecto Kenzo Tange, el cual, a su vez, es sede del Miraikan, el Museo de la Ciencia y la Tecnología Emergentes de Japón. Este lugar es perfecto para esta nueva disciplina artística que adquiere cada vez más notoriedad en la sociedad actual, por su capacidad de combinar manifestaciones artísticas con diferentes tipologías tecnológicas, produciendo de esta manera instalaciones inmersivas con un fuerte impacto en el espectador y que a su vez convierten a la tecnología en una inmensa obra de arte. / This paper deals with the creation of the world’s first digital art museum, inaugurated on 21 June 2018 in Tokyo (Japan). The Mori Building Digital Art Museum: teamLab Borderless is located on the artificial island of Odaiba, that is the heart of Japan’s futuristic culture and is surrounded by architect Kenzo Tange’s Fuji TV building, which in turn is the home of Japan’s Miraikan, Japan’s Museum of Emerging Science and Technology. This place is perfect for the new artistic discipline that is becoming more and more notorious in today’s society, for its ability to combine artistic manifestations with different technological typologies, thus producing immersive installations with a strong impact on the viewer and at the same time turning technology into an immense work of art.

During the last year, science and technology have been playing an indispensable role in a difficult and complex context. All areas of our lives have been forced to adapt to digital processes at an accelerated pace. Faced with an obvious economic and social transformation, we want to consider the state of culture and creation, one of the sectors hardest hit by the crisis. Specifically, we are interested in focusing on the particular situation of digital creation, devastated especially by the lack of protection and funding, by the closure of galleries and specialised spaces. It is not a question of starting from scratch. Future possibilities must be presented as opportunities. First, by analysing what has been learned, experienced and discussed so far before and during the pandemic. From there, we must identify, on the one hand, the direct consequences of the pandemic, and on the other, the problems arising from the acceleration of the digital transformation. Especially in those aspects that allow us to relaunch and promote new lines of work, heterogeneous initiatives, or new methodologies while always bearing in mind that this knowledge and experience has to settle and survive under the rules of the digital economy. Both the creation and consumption of content requires new digital, communication, entrepreneurial and commercial skills. Let us look for new perspectives, let us face the transversality that the hybridisation between art, science and technology can offer. Let us analyse and share with all those involved in all the creative processes and avoid going back into a loop. We are facing a complicated and risky, but exciting project. It is more necessary than ever to learn from mistakes, and to extract the value of certain experiences related to digital art. And, above all, let us not forget two of the most important components: to value the creators, to recover the public, and to attract those who have never felt attracted by these types of artistic practices. Let us look for and share the way to encourage and promote new contents and scenarios.

RESUMEN: Como resultado de un proceso de investigación que articula la historización y el análisis feminista con el visionado de dos obras de arte escénico, este artículo permite reconocer y legitimar la enorme capacidad que tiene el arte como hipertexto que trasciende los escenarios y moviliza desde la sola presencia como espectador/a. Con la intención de contribuir con la reconstrucción de un hecho histórico de relevancia feminista como lo es la expropiación de nuestros cuerpos, aquí se comparte un extracto de la historia de la prostitución en Costa Rica, o más bien de la construcción/invención histórica y patriarcal, por medio de la cual las mujeres fueron etiquetadas como «mujeres públicas», lo que se complementa con las representaciones de la obra «Vacío»2 . El visionado de las obras fue la fuente de información primaria a partir de la cual surge la investigación y la profundización de este análisis. ABSTRACT: As a result of an investigative process which articulates historization and feminist analysis with the observing of two works in performing arts, this article allows to recognize and legitimize the enormous capacity that art has as a hypertext that transcends the stage and mobilizes from the mere presence as a spectator. With the intention of contributing in the reconstruction of a historical fact of feminist relevance, such as the expropriation of our bodies, hereby is shared an extract of the history of prostitution in Costa Rica, or rather of the patriarchal construction/ invention of history, through which women were labelled as «public women», which is complemented with the representations of the play Vacío3. It is really the watching of these plays the primary source throughwhich the investigation springs, and the deepening of this analysis.

The ongoing global pandemic of Covid-19 has exposed SARS-CoV-2 as a potent non-human actant that resists the joint scientific, public health and socio-political efforts to contain and understand both the virus and the illness. Yet, such a narrative appears to conceal more than it reveals. The seeming agentiality of the novel coronavirus is itself but one manifestation of the continuous destruction of biodiversity, climate change, socio-economic inequalities, neocolonialism, overconsumption and the anthropogenic degradation of nature. Furthermore, focusing on the virus – an entity that holds an ambiguous status between the ‘living’ and ‘non-living’ – brings into question the issue of the agentiality of non/living matter. While the story of viral potency seems to get centre stage, overshadowing the complex and perverse entanglement of processes and phenomena which activated these potentials in the first place, the Covid-19 pandemic also becomes a prism that sheds light on the issues of environmental violence; social and environmental injustices; more-than-human agentiality; and ethico-political responses that the present situation may mobilise. This article serves as a written record of joint conversations between artists and researchers in the working group ‘Non/Living Queerings’ that formed part of the online series of events ‘Braiding Friction’ organised by the research project Biofriction. The article strives to capture the collective effort of braiding and weaving a variety of situated perspectives, theoretical toolboxes, knowledges and experiences against the background of the ongoing Covid-19 pandemic. In particular, the text focuses on the issues of crisis, ‘amplification effect’, viral agency and the changing notions of humanity.

This paper maps the intersection of affect theory with literature and art through the revision of the question of representation and its crisis, which has been central in theorizing literary and art concerns. I propose that affect theory reinvigorates the problematic of representation by turning it into a debate about mediation, producing two main gestures in criticism when it gets in contact with literary and art works. On the one hand, some scholarship has stayed “between representation” by looking at affect as excessive of cognitive processes to analyze and expand how affect influences our representations of these processes, both when reading and doing literary criticism, and when elaborating epistemological paradigms. On the other, criticism has also attempted to step “beyond representation” by looking at affect as an autonomous third entity in mediation with capacities to affect and surpass human cognition. In treating affect as a new capacious entity when approaching the issue of representation, the critical concerns informing this gesture revolve around ontological questions, and they prioritize what affect is and does to bodies more than what it means.

Ressenya de l’exposició «Dibuixar el temps. Fina Padrós». Aquesta exposició en record a l'artista va ser coorganitzada amb l’Escola d’Art de Vic, l’Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va comptar amb la col·laboració de l’editorial Camí de Marges i el suport d’ACVIC, Centre d’Arts Contemporànies.

Hemisferis Comparats és un projecte basat en la comparació d’imatges d’internet dels dos hemisferis, de l’hemisferi sud i del nord. Aquestes imatges han estat interpretades com a codis genètics, seguint el procediment de l’alineament de seqüencies, habitual en bio-informàtica. Marc Padró és amb qui he col·laborat per a desenvolupar aquest software que hem anomenat Simagment. Per a l’ocasió d’aquesta publicació a la Revista Brac he comptat també amb la col·laboració d’Alejandra Gabrielidis i de Vítor Magalhães pels textes. Les imatges de les muntanyes comparades entre els dos hemisferis pertanyen a: L’ Aconcaguacomparat amb l’Everest, el Kilimanjaro amb el McKinley i el Puncak Jaya amb el Montblanc

RESUMEN: La Fundación Eugenio Granell es un centro referencial del arte contemporáneo en Galicia. Se especializa en el movimiento surrealista, vanguardia que tuvo en sus filas gran número de mujeres. Con este texto se intentará hacer una breve aproximación al Surrealismo, a la Fundación Granell y al rol que juegan las mujeres en el arte analizando cuál es su papel en la Fundación al destacar las creaciones de una de las artistas que han expuesto allí: Joanna Domanska. El Surrealismo de Joanna Domanska es actual y distinto, provocando inquietar con sus piezas donde siempre aparecen hombrecillos anónimos de espaldas, frente a algún objeto gigantesco: casas sin dueño, enormes libros, instrumentos. ABSTRACT: Eugenio Granell Foundation is a reference center of contemporary art in Galicia. It specializes in the Surrealist movement, avant-garde had in its ranks large numbers of women. The aim of this text is to make a brief reference to Surrealism, the Granell Foundation and the role that women play in art analyzing what their role in the Foundation by highlighting the creations of one of the artists who have exhibited there: Joanna Domanska. Joanna Surrealism Domanska is current and different, causing trouble with pieces where always appear anonymous little men back, facing a gigantic object: unowned houses, huge books, instruments.

La introducció d’aquesta secció especial presenta diferents debats sobre la inseparabilitat de la ciència i la ficció. A partir de la idea que les afirmacions científiques es diferencien de la ficció només a posteriori, no a priori, l’article es pregunta com es pot fer servir la ficció com a recurs teòric en el pensament científic social. Podria informar, enriquir, estendre, intensificar i plantejar reptes a la imaginació sociològica? A més de refusar qualsevol separació entre la ciència social i les formes artístiques i de ficció, el text busca, sobretot, desmuntar la nostra incertesa sobre allò que es consideren “realitat” o “ficció”. També indica que examinar la relació de la sociologia amb les formes artístiques i de ficció ens ajuda a desmuntar les formes disciplinàries i institucionals d’ordenar el coneixement. A partir d’aquí, es pot descobrir una poètica o ficció en els estudis acadèmics sociològics, ja que la sociologia també és una forma de narració.

This paper describes the design of a program of activities of arts education for people with dementia based on visits to the Prado Museum and the Reina Sofia National Art Center Museum (Spanish anagram, MNCARS) of Madrid, and carried out by a team of researchers and artist-teachers. The program, called “Tenemos cita con el arte” (We have a date with art), in addition to the visits, included workshops of artistic activities. The basic aspects taken into account by the team of artist-teachers for the design of the itineraries in the two above-mentioned museums and the design of the artistic activities are specified. The museum itineraries, which included works of Velázquez and Goya (Prado Museum), and of Dalí, Juan Gris, Miró, Lipchitz, and Picasso (MNCARS) are described, as well as the artistic activities carried out by the participants, based on these itineraries. The considerations set out in this work can be extended to other are centers, so that they can be used as contexts for the promotion of the well-being and social inclusion of people with dementia by artist-teachers working in multidisciplinary teams.

Aquest monogràfic, centrat en les relacions entre art i investigació, va sorgir arran de les diverses converses mantingudes al llarg dels últims anys entre els membres del CAiRE, el Clúster d’Art i Recerca Experimental. El CAiRE, fundat per quatre grups de recerca de la UAB, la UB, la UPF i la UOC, juntament amb el centre de producció i recerca artística HANGAR, a Barcelona, té per objecte justament contribuir a la investigació artística des de la posada en valor de les seves especificitats i singularitats. En aquest sentit, aprofitant el marc ofert pel simposi Questioning Aesthetics: Arts Research & Aesthetics, que va tenir lloc els dies 20-22 de juny de 2017 al Palau de la Virreina de Barcelona, impulsat per la UAB, la Transdisciplinary Aesthetics Foundation i la Fundació Banc Sabadell, vam llançar una crida oberta a articles que tractessin la relació entre les arts i la investigació, que, després del procés de revisió per parells, va acabar sent aquest node de la revista Artnodes. Així doncs, els primers cinc articles provenen d’autors que al seu torn van participar en aquest simposi, i la resta d’articles del monogràfic, d’altres autors que des de diferents perspectives i aproximacions van compartir amb nosaltres les seves experiències i reflexions.

Aquest article té com a objectiu reflexionar sobre les estratègies teòriques i metodològiques utilitzades per a analitzar el camp de l'art a l'estat de San Luis Potosí, Mèxic, mitjançant el projecte «Sistema de Información de la Práctica Artística en San Luis Potosí» en què, per mitjà d'eines i perspectives emmarcades en les humanitats digitals, s'han dissenyat una sèrie d'estratègies per a recopilar, processar i sistematitzar la informació per a reconstruir la dinàmica de l'activitat artística. Suggereix que l'ús de la perspectiva de les humanitats digitals, aplicada a l'anàlisi i maneig de fonts diverses, és una eina fonamental per a reconstruir les dinàmiques i processos del camp de l'art, la qual ens pot permetre comprendre des d'una àmplia perspectiva, la manera en què la creació artística s'ha practicat i desenvolupat en l'entitat. El projecte en què s'emmarca aquest text consisteix a elaborar un sistema d'informació complex, que recopila informació general i les obres principals d'artistes potosins per naixement, veïnatge, o que la temàtica de la seva producció es relacioni amb l'entitat. Per a efectes d'aquest article, es posa èmfasi en el període comprès des de 1970 a l'any 2017.

Avui, filosofia, ciència i tecnologia ofereixen noves opcions a la recerca artística, però diverses contradiccions en qüestionen la consistència i en comprometen l’autonomia disciplinària. En aquest article, revisarem les limitacions teòriques i metodològiques dels escenaris on l'art sol desenvolupar la seva praxi investigadora. Després, discutirem, sobre la base de la crítica epistemològica d’Eco i Wagensberg i del concepte d'impostura intel·lectual de Sokal i Bricmont, les dificultats de l’artista que pretén sustentar científicament la seva tasca creativa. A la recerca de solucions concretes, ens basarem en la filosofia de la ciència de Lakatos i en els avantatges de les tecnologies digitals. Es conclou que l'art pot aportar al coneixement només si soluciona els problemes estètics pendents i si l'artista actualitza les seves competències interdisciplinàries i tecnològiques.

Aquest article fa referència a la capacitat de la ciència-ficció per especular sobre la incidència dels objectes tecnològics dins els processos històrics i socials. Aprofitant la importància que algunes perspectives metodològiques com l'arqueologia dels mitjans i els nous materialismes han atorgat als objectes com a elements claus per entendre la història, s'han estudiat algunes manifestacions artístiques tecnocientífiques que, revisant els arguments comuns en la ciència-ficció, han analitzat l'abast del desenvolupament tecnològic, la seva influència en la comunicació i les seves conseqüències en la societat. La ciència-ficció, com a reflex de les preocupacions de les societats on es crea, genera noves mitologies i en revisa d’altres de més antigues i es converteix, així, en una eina de reflexió poderosa i en un camp d'inspiració per a l'art contemporani.

L'ésser humà comença a deixar una petjada irreversible al planeta sota una perspectiva aliena a una consciència de totalitat, la consciència de ser una part més de l'ecosistema que destruïm. Aquest article analitzarà les estratègies visuals i conceptuals de Daan Roosegaarde com a exemple d'artista-científic-humanista l'Any Internacional de la Llum, 2015. Des del seu laboratori de disseny social s'han generat projectes «tecnopoètics» que utilitzen tecnologies d'aprofitament d'energia solar de manera sostenible i que recodifiquen els objectes del nostre espai social des d'una perspectiva holística del món. Aquest laboratori assoleix els objectius del Global Net Society Institute i construeix un ecosistema creatiu propi d'acord amb els conceptes ecològics, defensats per Hans Haacke i Joseph Beuys als anys 60 i 70, i per la idea de gathering, de Bruno Latour, com un lloc de trobada entre les persones, la tecnologia i l'entorn, que funciona com una cartografia de la controvèrsia que crea la incertesa sobre el medi ambient.

Considering the ethnocentric pespectives mediating most approaches to Black-African art by Western artists, Tàpies eganges in a more profound search for a meaningfulness that gives sense to the particular shapes of Black-African carvings and masks. The aim of this paper is to analyse the ways in which Tàpies' oeuvre absoerved and reflected the influence of black African art, establishing a conceptual rather than formal dialogue. In contrast with other painters like Picasso, whose relationship with African art did not go beyond the formal appropriation within the primitivistic paradigms of colonialism, Tàpies establishes a dialogue with African art in conceptual terms, approaching the artistic problems of an intercultural synthesis while respecting the context that black African art generates and defines beyond particular manifestations.

El tractament de la documentació és essencial per a contribuir a millorar la comprensió de l’art i la seva informació, especialment pel que fa a la materialitat de l’art i a la materialització de la informació artística. La documentació, és a dir, els documents i les pràctiques que els utilitzen, conegudes també com a pràctiques documentals, constitueix la base material de l’art i, al seu torn, materialitza la informació presentada, exposada o pretesa per l’obra d’art. De fet, gairebé tot l’art existeix sota la forma d’alguna classe de document, com una pel·lícula, una pintura o una escultura. La informació artística, a més, es materialitza i, per tant, es transforma en una obra d’art, a causa i a través de la documentació. Aquesta és, consegüentment, un component crucial de la teoria i la pràctica de l’art, atesa la important funció que exerceix en la materialització de conceptes artístics en alguns tipus concrets de documents que són considerats i tractats, i amb els quals es practica i interactua com a art. Aquest article presenta una exploració del concepte de documentació, amb la finalitat de contribuir a esclarir la seva importància per a la materialitat de l’art i la materialització de la informació artística. Sobre la base de l’obra d’Ann-Sophie Lehmann, Michael Buckland, Bernd Frohmann, Niels Lund, Tim Gorichanaz i Kiersten Latham, Diana Coole i Samantha Frost, el text pretén començar a descriure i a reunir les disciplines i pràctiques de documentació i art, exposant plantejaments conceptuals útils amb els quals es puguin conèixer millor les seves realitats materials. Aquest article respon, també, a la crida d’Ann-Sophie Lehmann reclamant una alfabetització artística sobre i per al món (de l’art) més gran i més àmplia, a través d’aportar el punt de partida d’una conversa sobre documentació i materialització, en general, i sobre l’art i la seva informació, en particular.

Els encreuaments entre l’art, la ciència i la tecnologia s’estenen en una escena vasta i relativament indefinida, modulada per una sèrie de qualitats inherents a les seves pràctiques, en tensió permanent: a les friccions revisitades entre disciplines, mitjans i metodologies dissímils que les seves obres contenen i inevitablement dificulten la seva classificació, s’afegeix la tasca freqüent d’artistes tendents a incorporar sabers científics i tècnics o bé a treballar juntament amb especialistes en altres camps disciplinaris, i dissolen així les fronteres entre la noció d’obra d’art tradicional i els conceptes de màquina, dispositiu, aparell, artefacte i experiment. Aquests atributs no només obstaculitzen l’encasellament d’aquelles produccions artístiques, sinó que, a més, desafien la concepció d’obra física i objectual, estrictament individual o col·lectiva; dues categoritzacions que encara dominen la història, la teoria i l’estètica de l’art contemporani. L’article present sosté que a l’Argentina aquesta complexitat es radicalitza per efecte de dos eixos d’anàlisi designats com “identitari” i “institucional”. El primer està associat als idearis de modernització que van travessar la història de l’art, la ciència i la tecnologia argentines, mentre que el segon refereix a les lògiques particulars de creixement i expansió de les institucions dedicades a promoure la confluència de l’art i la tecnologia des dels anys seixanta fins al present. Amb l’objectiu d’assenyalar la manera com ambdós aspectes van convergir en determinades iniciatives, s’analitza una exhibició organitzada el 2014 al Centre Cultural General San Martín, espai de gran visibilitat administrat pel govern de la ciutat de Buenos Aires. Un cop revisats els imaginaris de futur i innovació que han marcat el circuit local i les realitats institucionals oscil·lants, l’article descriu estratègies possibles destinades a explorar idearis amb certa autonomia respecte a l’escena internacional, afins als propis contextos d’investigació i creació.

L’art fa temps que reivindica un futur més ple apel·lant a la emancipació individual, l’autonomia organitzativa o la “comunitat que ve”. Paral·lelament a això, emergeixen propostes que problematitzen alguns dels pressupòsits estratègics d’aquestes retòriques, atès que resulten indissociables d’una determinada lògica cultural afí al subjecte liberal. Les apologies a un cansament susceptible de desactivar la “violència neuronal” que desplega el capitalisme contemporani (Han); la potencialitat política de l’“extenuació” (Bifo); o la necessitat de “recuperar el son després del seu assalt” (Crary) serien coartades programàtiques que han fet seves nombroses pràctiques i discursos que especulen amb un futur que ja no s’haurà de pensar des de formes d’acció vinculades a la tradició insurreccional. De fet, no costaria gaire vincular aquestes especulacions a una llarga tradició filosòfica i estètica que va qüestionar una determinada vita activa com a pas previ per fundar un futur millor. L’article present pretén abordar les implicacions d’aquelles “línies de fuga” a partir de l’art i de la literatura, des dels seus vincles estrets amb una conjuntura ideològica i econòmica que d’una manera o altra sobredetermina la proliferació de futurs, que “després dels treballs durs”, només seran viables des de terapèutiques de la renúncia.

Abordar l’art des de l’aspecte especulatiu implica pensar també altres possibles mons, a partir de la invenció de futurs que escapen a la lògica de la continuïtat i que guarden la possibilitat de sorprendre’ns. Vol dir preguntar-nos pel «què passaria si…» i completar així la segona part de la frase tal com ho faria l’«idiota», aquell personatge conceptual capaç de generar l’interstici per a l’emergència d’altres preguntes, les que no donen per fet les conclusions ni pressuposen esgotats els significats d’allò que es busca conèixer. Especular és formular aquestes preguntes en forma de ficcions de futur, i buscar-hi respostes possibles sense avergonyir-nos del dubte ni del balboteig. Especular sobre el futur és fer-ho també sobre el present i el passat, crear fabulacions contemporànies, relats densos que condueixen al pensament.

Artista. Miembro de la generación de escultoras peruanas de los años ochenta, junto con Sonia Prager, Susana Roselló, Margarita Checa y Martha Cisnero deja tras sí una producción notable y diversa, tras casi cuatro décadas de trabajo. Licenciada en Arte en 1985, con mención en Escultura por la Facultad de Arte de la Pontificia Universidad Católica del Perú. Master en Humanidades, en esta misma universidad, obteniendo el título en 2005 con la tesis El cuerpo, un familiar desconocido. Doctora por la Universidad de Barcelona en el programa Espacio Público y Regeneración Urbana con la tesis Monumentos públicos en espacios urbanos de Lima 1919-1930 (2011).Profesora principal de la Facultad de Arte de la Universidad Católica del Perú. Investigadora en diversos proyectos de investigación y miembro de la red PAUDO en Perú. Diversas exposiciones individuales y colectivas. No sólo era una colaboradora apreciada y respetada. Era una gran persona y amiga..

Les trobades entre art i educació són complexes arrel de la crisi d'aquests dos conceptes en les societats actuals. L'article proposa d'abordar aquestes trobades des de la perspectiva que tant l'art com l'educació han perdut el seu relat. Aquesta situació es pren com una oportunitat perquè en la seva trobada ambdós camps s'obrin a la diferència i explorin mútuament noves formes de reflexió i pràctica. A partir del repàs d'algunes contradiccions de les pràctiques col·laboratives artístiques i pedagògiques, es proposa situar l'articulació entre art, pedagogia i educació en el marc de l'experimentalisme democràtic. La trobada entre art i educació no serviria per reforçar ambdós termes, sinó per entendre la seva actual mancança d'evidència, des de l'experiència del «in-between» i de la interdisciplinarietat crítica.

Amb la implantació de les noves tecnologies digitals de la informació i la comunicació, el desenvolupament de la nostra vida quotidiana, en els seus múltiples aspectes socials, ha variat considerablement. Aquest fet ens fa recapacitar sobre l'adaptació de les estructures tradicionals als usos que imposa el nou paradigma digital. Un procés que, en el cas concret que ens afecta, té com a objectiu assimilar, acceptar i tornar a articular l'ensenyament de l'art en funció de la variació que han sofert les pràctiques artístiques, sincròniques al canvi social que ha provocat la hipermediació en la qual ens veiem inserits. Una raó instrumental que, en la seva assistència perpètua als processos artístics i la hibridació necessària amb aquests darrers, ens obliga a replantejar-los per adequar una educació harmònica. Per a això, és necessari revisar el moment actual que travessa la societat, l'art i l'educació, sobre la base del seu qüestionament i una possible reactualització que vibri en l'onda del sentir propi del temps present. Volem emfatitzar en aquest article, per tant, el gran pes que ostenta un món digitalment hipermediat per a la transformació de les pràctiques artístiques. A més, volem cerciorar-nos de la necessitat d'una nova educació que tracti de fer-se ressò d'aquests comportaments, establint una estratègia oberta a la convergència i la interacció dels diferents agents en joc.

Aquest número d'Artnodes està dedicat a les relacions entre art i educació, deixant deliberadament oberta la definició de l'espai que connecta ambdós termes, atès que en el moment actual aquest es configura de maneres molt diferents. Qüestionant definitivament la idea que l'educació és un vehicle per transmetre continguts culturals o, dit d'una altra manera, un àmbit reproductiu d'una altra esfera que si fos productiva, art i educació s'hibridarien propiciant tot tipus de trobades en què cap és instrumental per a l'altre, sinó que generen formes imprevisibles i inseparables de creació i d'aprenentatge.

La veritable revolució de l'art i del disseny no s'està produint en els continguts, sinó en les eines. Des d'aquest punt de vista, durant la meva carrera professional he treballat el disseny d'interacció, els npus mitjans i la consultoria en tecnologies interactives, sempre combinades amb un apropament creatiu i intel.ligent a la interactivitat i amb la integració de sistemes audiovisuals. El meu treball transita entre la creació artística, la tecnologia i el disseny, i sempre proposo i desenvolupo idees i conceptes en què es combinen àrees comunament separades, com ara els mitjans audiovisuals, l'art sonor, la robòtica, l'electrònica i el disseny d'il.luminació. Al present article s'exposen els diferents camps d'investigació de l'estudi amb exemples de projectes destacats en l'àrea de la comunicació interactiva.

La veritable revolució de l'art i del disseny no s'està produint en els continguts, sinó en les eines. Des d'aquest punt de vista, durant la meva carrera professional he treballat el disseny d'interacció, els npus mitjans i la consultoria en tecnologies interactives, sempre combinades amb un apropament creatiu i intel.ligent a la interactivitat i amb la integració de sistemes audiovisuals. El meu treball transita entre la creació artística, la tecnologia i el disseny, i sempre proposo i desenvolupo idees i conceptes en què es combinen àrees comunament separades, com ara els mitjans audiovisuals, l'art sonor, la robòtica, l'electrònica i el disseny d'il.luminació. Al present article s'exposen els diferents camps d'investigació de l'estudi amb exemples de projectes destacats en l'àrea de la comunicació interactiva.

L'objectiu d'aquest article és demostrar —amb referència a obres realitzades amb objectes quotidians— l'incipient caire materialista a l'art contemporani respecte al precedent caire textual i avançar algunes conclusions recents quant al trobament entre la «quotidianitat», materialisme/realisme especulatiu (Quentin Meillassoux; Levi Bryant; Graham Harman) i la pràctica artística, que s'aproximaran concretament mitjançant les obres de Nicolás Lamas: Boundary (2013), Ball (2013), Line (2013), What does a fish know about the water in which he swims all his life? (2014) i Geometritation of the world (2013). En quant a l'estudi de la «quotidianitat» a l'àmbit artístic, hem assistit a la promoció d'un art centrat en els elements immaterials de la relació subjecte-realitat pròxima. Tanmateix, recentment hem presenciat un gir en la producció artística i teòrica determinat pel trobament entre l'art i les teories adscrites al materialisme o realisme especulatiu, que condiciona la interpretació de les «coses» quotidianes i afavoreix una redefinició en sentit experimental d'aquestes pràctiques artístiques dels objectes. Estem assistint a un canvi de paradigma referent a la presència d'elements de la «quotidianitat» a l'art contemporani: des del marc lingüístic i textual, que interpreta les pràctiques amb objectes quotidians recorrent a la semiologia i a la semiòtica, fins al marc poètic especulatiu, que contempla la quotidianitat a l'obra d'art a partir del nou concepte de materialitat establert per les teories del materialisme/realisme especulatiu i, en general, del nou materialisme. Els elements materials quotidians a les obres que s'inscriuen en el segon paradigma no es fan servir com a signes funcionals amb un referent transcendent, és a dir, com a metàfores, sinó que són objecte d'una especulació i experimentació que tracta d'aprofundir la seva identitat física. Podem considerar les obres que consten d'objectes corrents de l'artista peruà Nicolás Lamas especulacions materials sobre la realitat a partir de la manipulació plàstica i la instal·lació d'elements quotidians en diàleg continu amb l'espai i amb la resta d'objectes immergits en ell.

RESUMEN: Históricamente las mujeres han estado unidas al espacio domestico- privado. En los valores de género tienen una gran importancia los referidos a las divisiones espaciales, las cuales se han marcado tradicionalmente siguiendo unas oposiciones binarias en función del género: lo público frente a lo privado, el trabajo exterior frente al interior. Todo ello forma parte de un sistema de organización social fundamentado en una red de símbolos compleja. En el arte, hay muchas mujeres que trabajan y reflexionan en sus proyectos artísticos sobre el espacio doméstico o privado. La reclusión de la mujer en la esfera privada durante siglos ha sido muy importante a la hora de abordar por parte de la mujer determinados temas en sus producciones artísticas como: el espacio de la casa y los roles que ha desarrollado habitualmente la mujer en dicho espacio. ABSTRACT: Women have historically been linked to the domestic-private sphere. In gender values, these space divisions have been very important. These space divisions have traditionally been considered based on binary positions according to gender: public versus private, external versus internal work, within a system of social organization based on a complex network of symbols. In art, many women work and reflect on their artistic projects about the domestic or private sphere. Women’s confinement to the private sphere for centuries has enabled them to tackle certain issues in their artistic productions such as the home and the roles the women have usually played in this space.

Resumen: El artículo expone la dependencia que los investigadores sociales tienen de su representación de la realidad social. Se propone que los investigadores exploren sus 'entimemas': aquellos silogismos incompletos, rellenos de sentido mediante el prejuicio, que condicionan y dirigen la percepción de la realidad. En definitiva, el mismo problema que los pintores deben resolver en su expresión de la realidad. Puntillismo, cubismo, realismo, son proposiones sobre la realidad. El operacionalismo de Lazarsfeld es claramente una visión puntillista de la realidad; Los estudios de caso y metodologías cualitativas son naturalistas, etc. El texto apuesta por el empleo del cubismo sintético como expresión de la realidad social: el método de modelado estructural de covarianzas, triangulado sobre una expresión colorista-cualitativa que ancle la dermis y la epidermis social.Abstract: This article shows why researchers need to explore their representatios of social facts. Perceptions of reality are filtered by entymemas, that condicioned their reasoning. To explore their own entymemas are crucial. There is a comparison between painters and sociologist. Lazarsfeld's operazionalization is puntilism approach while structural modelling is cubism. The conclusion is to use sintetic cubism with entymema self exploration in social research.

Inter-Accions és un projecte pedagògic col·lectiu interuniversitari que treballa des de l'autogestió i la transdisciplinarietat art-arquitectura. És un projecte d’estudiants i per als estudiants d’aquests dos camps que es proposa davant la necessitat d’obrir espais autònoms d’aprenentatge dins la mateixa institució. L’objectiu principal de la proposta és construir un espai d’experimentació on sigui possible treballar sobre la gestió col·lectiva de l’aprenentatge més enllà dels continguts i els resultats. Des d’una perspectiva crítica i en un context acadèmic es proposa aquesta experiència per tal que arquitectes i artistes comparteixin rols i que, a partir del treball col·lectiu i col·laboratiu basat en la idea de codi obert, arribin a establir noves metodologies útils, pràctiques i crítiques aplicables al desenvolupament del seu treball sobre la ciutat. Els projectes que s’han desenvolupat en el marc dels diferents tallers prenen la ciutat com a espai de reflexió i d’intervenció, i permeten arribar a la conclusió que ha estat més determinant l’interès en els mètodes i processos d’aproximació i l’interès en els processos de creació i d’aprenentatge que la voluntat d’aconseguir resultats finalistes. Aquest projecte s’està desenvolupant avui en el marc d’una Assignatura d’Extensió Universitària anomenada “Cartografia Artística” a la Universitat de Barcelona.

Amb aquest número 15 de la revista presentem una novetat important: a partir d'ara passem de publicar el nostre número anual a publicar-ne dos a l'any, un a l'estiu i un altre a l'hivern, en els quals anirem presentant igualment els diferents nodes monogràfics i a més podrem donar cabuda a aquells altres articles que van passar positivament el procés d'avaluació i que formaran l'apartat de miscel·lània. Aquest canvi respon a la necessitat de respondre a la creixent demanda tant de coordinació de monogràfics com de publicació d'articles que la revista va rebent any rere any, una situació que entenem que, en part, és resultat del treball acumulat durant aquests anys en què hem anat publicant monogràfics i articles que, en més o menys mesura, han contribuït a la comunitat de coneixement en la qual ens inscrivim i des de la qual participem activament. Aquesta ha estat fins avui, al capdavall, la raó de ser que en el seu moment ens va dur a crear la revista, fa ja més d'una dècada, i a contribuir així a l'estudi, l’anàlisi i la reflexió de les interseccions entre art, ciència, tecnologia i societat. També és cert que avui, el que hem anat aprenent d'aquestes interseccions ha transcendit a l'àmbit de les arts i la cultura en general, i s’ha connectat amb altres pràctiques i reflexions igualment contributives per al nostre àmbit de coneixement, tal com hem pogut observar en els últims números de la revista, en els quals hem anat tractant qüestions de tipus epistemològic o metodològic que són transversals i que ens conviden a repensar el lloc des d’on aproximar-nos a la recerca pràctica o teòrica.

El present monogràfic recull un conjunt d'articles que en la seva recerca reconfiguren la relació entre l'art i la seva materialitat: contribucions centrades en replantejaments teòrics, metodològics i epistemològics així com estudis de marcat caràcter empíric sobre o des de les pràctiques i infraestructures de l'art.

This article considers the theme of prostitution in the decadent writings of the fin-de-siecle French author, Rachilde. It proposes that an analysis of this critically-neglected trope of her work reveals new connections between the erotics and aesthetics of her fiction. As a vector for considering tensions between fantasy and truth, and illusion and reality, prostitution, in Rachilde's texts, invites us to reflect on two of the most common cultural manifestations of decadence: sexual non-conformism and the cult of artifice. The article focuses in particular on the (male) prostitute-body of Monsieur Venus, arguing that, in its transcendence of nature, reality and utilitarian purpose, it is elevated to the status of art in Rachilde's fictional world.