La llengua no només és una realitat individual sinó, i sobretot, una realitat col·lectiva. Per això, la llibertat de llengua en una societat multilingüe no és una simple manifestació de la llibertat d'expressió sinó un dret públic, l'exercici del qual per part dels ciutadans exigeix dels poders públics l'acceptació activa i passiva de la llengua i, també, el reconeixement de plens efectes jurídics del seu ús. Generalment, les constitucions es limiten a parlar de «oficialitat» però no fan cap referència als drets o llibertats lingüístiques concretes dels individus. A aquest silenci de les constitucions és degut el protagonisme que han d’assumir els òrgans legisladors ordinaris, els tribunals i, especialment, els tribunals constitucionals, en la determinació de la naturalesa, extensió, continguts i garanties de les llibertats lingüístiques. En el cas de la Constitució espanyola del 1978, el seu article 3.1 utilitza la paraula «dret» en matèria lingüística, però no inclou els drets lingüístics entre el conjunt de tècniques jurídiques de protecció dels drets fonamentals i de les llibertats públiques dels articles 53 i 81. Als estats plurilingües, el principi d'igualtat de les llengües és el criteri més rellevant a l'hora d'establir un sistema d'equilibri de les llengües en contacte. A Espanya, aquest mateix principi és el que ha provocat un nombre més gran de controvèrsies davant del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre els quals s'observa un apropament en les respectives línies jurisprudencials a partir del 1986.