Search

La famosa presó de Sing Sing havia estat un centre modèlic, però s'ha convertit en un dels més problemàtics de l'estat de Nova York. El periodista Ted Conover s'hi infiltra per treballar-hi d'agent de galeria. Ara podrà conèixer de prop la vida de desenes i desenes de delinqüents violents, extremament perillosos. Aviat constata la impossibilitat de fer la seva feina seguint el manual, i a poc a poc aprèn a fer equilibris especulant sobre la fina línia que separa la permissivitat i l'autoritat, el segell tradicional que defineix un bon guàrdia. Al llarg del seu camí, coneix un repartiment de persones que inclou una supervisora dura però encantadora, la Mama Cradle; uns presoners malalts mentals, els grills; alguns dels transvestits més extravagants de la presó, i un reclús filosòfic i carismàtic que assegura que els Estats Units estan construint noves presons per a futurs delinqüents que ara només tenen quatre i cinc anys. Amb empatia i perspicàcia, El guàrdia de Sing Sing explica la història d'un món dur i ocult i dramatitza el conflicte entre la necessitat d'aïllar els delinqüents i la deshumanització, tant dels guàrdies com dels presos. Un drama inevitable que té lloc entre reixes.

Cada dia succeeixen esdeveniments que es poden veure des d'una perspectiva diferent. Aquí intento documentar aquestes opinions. Que estiguin d'acord o no depèn del seu punt de vista.Pot ser que no estigueu d'acord exactament amb això, però potser hi ha problemes que serien més fàcils de resoldre que només utilitzar la força armada. El nostre planeta es beneficiaria d'una perspectiva diferent de tants esdeveniments. Per això vaig decidir veure alguns esdeveniments de la societat, la política i el clima des d'una altra perspectiva. Societat i ciències socials Societat i cultura, general Societat i Ciències Socials Guerra i Defensa.

L'any 2022 va ser sens dubte un dels més esdeveniments. Els comentaris que he fet són només meus i poden donar motius per pensar.Com que m'interessa la societat, l'economia i la política, no deixo de notar tendències que potser es podrien reconsiderar i abordar amb altres mitjans. Com a lector, podeu estar o no d'acord amb la meva opinió.

Xavier Graset ens ensenya a degustar i a viure la vida d'una manera pausada. Un dietari peculiar que ens farà reflexionar sobre el cicle dels «El recull del pas d'aquests dies que trobareu en aquest llibre entra en les petites històries del dia a dia: aquí trobareu terra, oliveres i avellaners, i aquí trobareu cuina, carxofes i bacallà, escarola, i fideus, trobareu festes, Carnaval i el cicle de Nadal, i la Mare de Déu d'Agost, trobareu teatre i més lectures, i trobareu calendari, trobareu allò que ens ha fet créixer, i de com ha anat canviant tot plegat, i compto que, en certa mesura, també us hi trobareu vosaltres».

Llibre de l'any segons The New York Times, The Wall Street Journal i CNN, entre d'altres Som a finals dels anys seixanta, i dos amants es troben en un àrid terreny al sud de l'Índia. John Walker és l'elegant descendent d'una poderosa família estatunidenca de la costa est, i Diane Maes, una atractiva hippy belga. Hi han fet cap per construir un món nou, Auroville, una comunitat utòpica internacional que acull milers de persones. Llavors, com és que en John i la Diane acaben morint dues dècades més tard, el mateix dia, en un terra de formigó esquerdat en una cabanya de palla al costat d'un congost llunyà? Aquest és el misteri que Akash Kapur es proposa resoldre a Almenys ho vas intentar. La Diane i en John eren els pares de l'esposa de l'Akash, l'Auralice. El 2004 l'Akash i l'Auralice tornen a Auroville, on van créixer, des de Nova York, on vivien amb la família d'en John. Allà, s'enfronten als fantasmes d'aquelles morts llunyanes. A poc a poc, entenen com els tràgics destins individuals d'en John i la Diane es van creuar amb la història col·lectiva de la ciutat. «Inquietant, commovedor, fermament fonamentat i explicat amb lucidesa, amb una honestedat emocional pràcticament feridora». —Amy Waldman, The New York Times

Una guerra devastadora sacseja el cor d'Europa. Vladímir Putin vol una Gran Rússia, des de l'oceà Pacífic fins al mar Bàltic. Aquest desig d'expansió és una constant històrica que dura segles, des de Pere el Gran. Ara Rússia terroritza Ucraïna, un país democràtic que es gira cap a Europa i que va cometre el sacrilegi de donar l'esquena a Moscou. Els ucraïnesos, comandats per Volodímir Zelenski, resisteixen els embats russos i tenen la convicció que se'n sortiran. Per Nyholm, veterà periodista danès que ha bregat en desenes de conflictes arreu del món, transita pels escenaris de la guerra al país de la sang, amb un llibre d'Heròdot a la butxaca, i recull les paraules de les víctimes de la barbàrie que perpetra Rússia, i hi posa context. Lviv, Txernivtsí, Úman, Voznessensk, Mikolaiv, Kíiv, Khàrkiv, Poltava, Odessa… Noms de ciutats que gairebé no sabíem i que ara Nyholm recorre, sense armilla i amb una llibreta a la mà, per explicar-nos què hi passa, com viuen els seus habitants enmig de la catàstrofe que els assetja, de quina manera gestionen la por del dia a dia. I quines són les escletxes per on entra l'esperança.

Cada dia hi ha esdeveniments que es poden veure des de diferents costats. És possible que tingueu una opinió diferent.Com que sóc d'edat avançada, potser tinc diferents opinions sobre alguns esdeveniments. Que tu com a lector pugui estar d'acord o no amb això, per descomptat, depèn de tu i sens dubte no és una solució, però potser només un impuls per pensar-hi.

Algú recorda els obrers deixats a l'estacada per les multinacionals que marxen a països amb mà d'obra barata? I els agricultors que prenen decisions desesperades perquè no poden fer front als deutes amb els bancs? I els milers de refugiats que malviuen com poden a l'infern de Calais? I els negres i magrebins que tenen tots els números de la rifa perquè la policia els aturi aleatòriament pel color de la pell? I els gitanos de Perpinyà que viuen en un gueto que s'han construït ells mateixos? Nicolas Tomás recorre tot França en un viatge periodístic per contestar totes aquestes preguntes. I n'hi afegeix una altra com a fil conductor: com ha pogut l'extrema dreta arribar tan amunt, fins al punt d'ocupar l'espai que sempre havia estat exclusiu de l'esquerra? El gall ferit és un mosaic plural de la França actual, de totes les seves fractures i divisions, polítiques i econòmiques, però també socials, religioses, racials i identitàries. És el retrat d'un país ferit.

El 23 d'agost de 1989 dos milions de bàltics es van donar la mà per recuperar la propietat dels seus països, perduda exactament cinquanta anys abans pel Pacte Molotov-Ribbentrop. L'una al costat de l'altra, totes aquestes persones van dibuixar sobre el mapa d'Europa, des de Tallinn fins a Vílnius, un camí de sis-cents noranta quilòmetres, la Via Bàltica. Se'n van sortir i poc després quedaven restituïdes les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, alliberades del domini soviètic. Han passat tres dècades i ara Jordi Arrufat en fa balanç. Després de recórrer-la a peu i de parlar amb els seus protagonistes —i amb els que se n'han beneficiat—, escriu un relat fresc i documentat perquè entenguem què queda d'aquella proesa històrica en l'esperit i la memòria dels estonians, els letons i els lituans. Sabrem com va ser possible organitzar la Via Bàltica superant les adversitats, sense mòbils ni internet i sota un règim totalitari i violent. La Via Bàltica és el retrat d'unes societats dinàmiques, instal·lades ja a l'Europa democràtica, que encaren el futur, tot i la bel·ligerància de Rússia, amb confiança. El vent sembla que bufa a favor seu.

No tots els poders s'elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d'ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d'altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l'autonomia política, ens permet descobrir, des d'un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

Les opinions que s'hi descriuen són pròpies i no les veig com a influències ni que hi estigueu d'acord. Ho veuria molt més com un estímul per a la discussió. Pot ser que tot sembli radical, però també vivim un punt d'inflexió en el temps on cal una certa flexibilitat.Com a autor, dista molt de la meva intenció d'influir en algú amb els meus arguments sobre temes nacionals i internacionals, però els trobo molt més com a base de discussió sobre diversos temes. Com que cada publicació té una data, aquesta era la meva opinió en aquell dia, que sens dubte pot canviar amb el temps, fins i tot fins al punt de contradiccions.

Les opinions que s'hi descriuen són pròpies i no les veig com a influències ni que hi estigueu d'acord. Ho veuria molt més com un estímul per a la discussió. Pot ser que tot sembli radical, però també vivim un punt d'inflexió en el temps on cal una certa flexibilitat.Com a autor, dista molt de la meva intenció d'influir en algú amb els meus arguments sobre temes nacionals i internacionals, però els trobo molt més com a base de discussió sobre diversos temes. Com que cada publicació té una data, aquesta era la meva opinió en aquell dia, que sens dubte pot canviar amb el temps, fins i tot fins al punt de contradiccions.