Search

L'activista Greta Thunberg ha protagonitzat els últims anys una forma d'acció política basada en el conflicte en primera persona. La seva protesta es va convertir, per l'efecte de les xarxes socials, en símbol i força mobilitzadora de milions de joves. El resultat és una lluita poc efectiva, perquè té l'origen en un malestar personal. És un de tants exemples d'una societat marcadament individualista: la nostra. Xavier Godàs analitza com ha canviat l'acció política en les últimes dècades; ja no sorgeix d'una comunitat, que s'organitza per obtenir uns beneficis per a tothom, sinó d'un subjecte individual, victimitzat per un sistema injust o no inclusiu. Però la història de la democràcia moderna és la història de la força popular de canvi. El risc, doncs, és evident: el canvi per al bé comú només es donarà si construïm un projecte col·lectiu que superi l'imperi del jo.

«El final de CDC és aquella història on gairebé res surt com estava previst. És una història d'ideals, de lluites pel poder, d'ambicions, de corrupció i de silencis, que, al capdavall, han capgirat el paisatge polític de la Catalunya del segle XXI.» Fundada a l'entorn de Jordi Pujol l'any 1974, Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit i fracàs. D'èxit perquè va governar la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, va posar les bases del que és avui l'autonomia catalana, va ser clau en la política espanyola i va liderar els inicis del Procés; i de fracàs perquè, de mica en mica, va anar perdent el poder acumulat durant dècades i, castigada per la corrupció, va col·lapsar com a projecte polític fins al punt de decidir la seva pròpia dissolució. Després d'això els partits que l'han succeït —el principal, Junts per Catalunya— no han assumit la seva pràctica política ni han defensat obertament el seu llegat; al contrari, han transformat els seus postulats ideològics fins a ser gairebé irreconeixibles. Núria Orriols Guiu, redactora de la secció de política del diari Ara, ha treballat durant més de dos anys entrevistant protagonistes d'aquesta història per donar resposta a tres qüestions: a què es deu la mutació ideològica de Convergència; què la porta a la seva pròpia dissolució com a partit i quines són les claus de la transformació posterior d'aquest espai polític. ¿Metamorfosi o extinció?

Una exhaustiva i rigorosa investigació periodística que posa les cartes de l'Estat sobre la taula. Una lectura imprescindible per saber qui ha decidit que Espanya no es toca. La Constitució del 1978 sorgida de la Transició va assentar els pilars d'un règim que sembla inamovible. Ni l'independentisme ni la irrupció de partits com Podem n'han fet trontollar els fonaments sinó que, fins i tot, han estat l'excusa per alimentar la reacció. Per què? El bipartidisme, el poder judicial i els grans grups de comunicació, entre d'altres, són els guardians d'una torre que, quan la veuen amenaçada, també defensen des de les clavegueres. Al capdamunt de tot hi ha una monarquia que, malgrat els escàndols, sembla intocable. A partir de les fonts i de l'anàlisi política dels fets més rellevants dels últims anys, Ferran Casas i Joan Rusiñol fan una radiografia descarnada dels poders fàctics de l'Estat. I en parlen amb alguns dels seus protagonistes: José Luis Rodríguez Zapatero, Esperanza Aguirre, Juan Luis Cebrián, Gonzalo Boye, entre d'altres.

Algú recorda els obrers deixats a l'estacada per les multinacionals que marxen a països amb mà d'obra barata? I els agricultors que prenen decisions desesperades perquè no poden fer front als deutes amb els bancs? I els milers de refugiats que malviuen com poden a l'infern de Calais? I els negres i magrebins que tenen tots els números de la rifa perquè la policia els aturi aleatòriament pel color de la pell? I els gitanos de Perpinyà que viuen en un gueto que s'han construït ells mateixos? Nicolas Tomás recorre tot França en un viatge periodístic per contestar totes aquestes preguntes. I n'hi afegeix una altra com a fil conductor: com ha pogut l'extrema dreta arribar tan amunt, fins al punt d'ocupar l'espai que sempre havia estat exclusiu de l'esquerra? El gall ferit és un mosaic plural de la França actual, de totes les seves fractures i divisions, polítiques i econòmiques, però també socials, religioses, racials i identitàries. És el retrat d'un país ferit.

El 23 d'agost de 1989 dos milions de bàltics es van donar la mà per recuperar la propietat dels seus països, perduda exactament cinquanta anys abans pel Pacte Molotov-Ribbentrop. L'una al costat de l'altra, totes aquestes persones van dibuixar sobre el mapa d'Europa, des de Tallinn fins a Vílnius, un camí de sis-cents noranta quilòmetres, la Via Bàltica. Se'n van sortir i poc després quedaven restituïdes les repúbliques d'Estònia, Letònia i Lituània, alliberades del domini soviètic. Han passat tres dècades i ara Jordi Arrufat en fa balanç. Després de recórrer-la a peu i de parlar amb els seus protagonistes —i amb els que se n'han beneficiat—, escriu un relat fresc i documentat perquè entenguem què queda d'aquella proesa històrica en l'esperit i la memòria dels estonians, els letons i els lituans. Sabrem com va ser possible organitzar la Via Bàltica superant les adversitats, sense mòbils ni internet i sota un règim totalitari i violent. La Via Bàltica és el retrat d'unes societats dinàmiques, instal·lades ja a l'Europa democràtica, que encaren el futur, tot i la bel·ligerància de Rússia, amb confiança. El vent sembla que bufa a favor seu.

No tots els poders s'elegeixen a les urnes. A les democràcies, també hi ha espais d'ombra en què les elits econòmiques fan valer la seva influència per consolidar la seva hegemonia. Els que manen presenta, amb un mètode gairebé enciclopèdic, els orígens i la trajectòria de cinquanta grans fortunes catalanes, des dels seus orígens fins avui mateix. Noms com Sol Daurella (Coca-Cola), Javier Godó (La Vanguardia), Jaume Roures i Tatxo Benet (Mediapro) o Isidre Fainé (La Caixa) i clans familiars antics i moderns com els Vidal-Quadras, els Gallardo o els Grífols són analitzats, amb tot el detall i tota la solvència, pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí. El relat de com aquestes nissagues han aconseguit aixecar els seus imperis —amb episodis exemplars i d'altres de vergonyants—, de com han transitat pel segle xx de les guerres, les dictadures, les crisis i l'autonomia política, ens permet descobrir, des d'un angle sovint insòlit, el perquè de la nostra història contemporània.

Premi Josep Irla 2022 En aquest assaig, mereixedor del Premi Josep Irla, Andreu Pujol i Silvio Falcón analitzen l'evolució històrica de les tres forces de referència de l'independentisme d'esquerres al País Basc, Galícia i Catalunya. Tres experiències polítiques, tres societats a qui representar, tres trajectòries heterogènies amb un objectiu comú: construir un projecte social i polític en clau d'esquerra nacional. A partir de l'anàlisi de cada cas, de les entrevistes a dirigents i també de la comparació amb altres corrents europeus sobiranistes, els autors aconsegueixen mostrar un mapa sòlid de les estratègies presents i futures de les esquerres nacionals, on els reptes són més compartits que mai.

El camí per fer real la República Catalana no és gens fàcil. A Picar pedra, Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina analitzen en quin punt som, la correlació de forces actual i el context internacional; repassen les debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats del moviment republicà, i valoren la potència de l'adversari, una sòlida estructura de poder al servei d'un enorme conglomerat d'interessos econòmics. Els autors proposen línies d'acció per incidir en l'àmbit institucional i civil, per fer compatible la gestió del'mentrestant'amb l'impuls de noves formes de desobediència que empoderin les classes populars i els sectors emprenedors. L'objectiu és construir una via àmplia, inclusiva i plural on cristal·litzi la força, de la societat i de la política, necessària per edificar la República Catalana de la llibertat, el progrés, el benestar i la justícia social.'L'independentisme necessita un GPS que l'orienti i li faci saber les seves debilitats per afrontar el camí cap a la República'. —Àlvar Llobet

El treball més emblemàtic d'Olympe de Gouges,'Declaració dels drets de la dona i la ciutadana', no és sinó un dels molts textos que l'autora va publicar en defensa de les dones, alguns dels quals es recullen en aquest volum juntament amb alguns dels seus escrits polítics més representatius. Com a activista molt present en la quotidianitat política, mentre assistia a les històriques convocatòries que conformaren el procés revolucionari francès, va elaborar un munt d'opuscles amb els quals intentava influir en una societat que no escoltava les dones i advocar en contra del centralisme francès, de l'esclavitud i el racisme o de la parcialitat judicial.

Això és ubuntu. Em reconec en la mesura que et reconec a tu. La teva felicitat és la nostra. No té a veure amb tu o amb mi, té a veure amb nosaltres. Només si ens veiem com a part integrant d'un ecosistema més ampli i complex podrem existir, ser. Una mirada ubuntu ens aboca a començar per petits canvis al nostre entorn que formin part d'una autèntica revolució global. Construir la nostra vida al voltant del principi ubuntu ens ajuda a reconèixer i incentivar el nostre potencial com a éssers humans, però també com a col· lectivitat de finida, cap a una cooperació efectiva i el bé comú.En aquestes pàgines no hi trobareu passat sinó futur. No parlen d'allò que s'ha fet sinó de per què ho hem fet, i sobretot per què continuem endavant amb l'aposta republicana malgrat les inclemències judicials, mediàtiques i polítiques. Obra guanyadora del Premi d'Assaig Irla 2020.

Més de vuitanta personalitats analitzen per a Portes Obertes del Catalanisme i ED Libros, el segell editorial d'Economía Digital, la necessitat de redefinir i recuperar el catalanisme com l'espai que impulsi solucions al conflicte català. Com afrontarà el catalanisme el moment d'urgència política, els populismes i el conflicte entre Catalunya i la resta d'Espanya? Catalanisme és un projecte editorial ambiciós i únic ja que incorpora el màxim de sensibilitats per a discutir i abordar el futur immediat de Catalunya. De Santi Vila a Joan Coscubiela, Catalanisme és, molt probablement, el llibre més important dels últims anys sobre el futur d'aquest corrent polític. Avui, més que mai, sembla necessari recuperar l'espai polític que ocupa el catalanisme. Un moviment que aposta per la transversalitat, la defensa de la cultura catalana i del seu autogovern en una Espanya moderna.

Una crònica colpidora de l'1-O. L'1-O marcarà la memòria dels catalans. Ningú oblidarà on era, què va fer, ni què va viure en un dia d'orgull i d'indignació. Des del matí de divendres 29 de novembre fins a l'aturada del país del 3 d'octubre, Quico Sallés reviu, en una crònica àgil i estremidora, les emocions intenses, la determinació i el valor de les 2.286.217 persones que van votar. Crítiques: «Sallés escriu gairebé com parla, sense embuts, i el llibre és un llarg tuit que es llegeix en menys d'una hora.» El Pais «Sallés [...] havia fet gairebé de tot abans de dedicar-se al periodisme [...]. Ara esquartera en el llibre aquells dies intensos amb gran realisme i un punt d'ironia molt característic.» El Pais

Els renovats debats sobre la Transició han mostrat que hi ha una distància important entre la construcció de la memòria i els fets reals. En els escassos anys de la Transició es configuraren moltes de les claus que definiren la realitat valenciana de les dècades següents, i és per això que es fan necessàries altres mirades revisionistes que analitzen la història amb objectivitat i equilibri. Al setmanari Valencia Semanal, que va tenir gran ressò en l?esfera política, es concentren moltes de les claus de la vida politicosocial valenciana i espanyola. Fou alhora escola de periodistes i experiment avantguardista; espectador, però també protagonista de les lluites fratricides pel poder, amb l?ascens i la caiguda de polítics històrics. Aquest estudi realitza una aproximació als esdeveniments més importants del període al País Valencià.

En la comunicació política, els partits i els líders han de construir una identitat que els dote d'una personalitat recognoscible, un relat propi i diferencial que connecte amb els electors i els involucre en els projectes polítics que presenten en les conteses electorals. Mitjançant l'anàlisi dels espots i la cartelleria de la formació política Iniciativa per Catalunya Verds (IC, ICV) des de la seva fundació el 1987 fins a les eleccions de 2012, els autors identifiquen el relat polític de la formació i presenten un model metodològic per a l'anàlisi dels missatges electorals en general.El volum va dirigit a totes aquelles persones interessades en l'estudi i la pràctica de la comunicació política, en els mètodes d'anàlisi i elaboració d'estratègies comunicatives així com aquelles que volen conèixer amb més amplitud i profunditat la història recent de la política catalana.

Som un nació europea aspira a ajudar a entendre on som, valorant d'on venim, per visualitzar millor cap a on anem. I, sobretot, com hi anem. Les opcions de futur d'un país com Catalunya ara mateix són confuses per a la majoria dels catalans. Un país que manifestament aspira (per voluntat popular) a sortir de la cotilla que suposa formar part de l'Estat espanyol però que a la vegada es ressenteix de la manca d'un precedent, i per tant d'un mecanisme, per fer-ho en el si de la Unió Europea. Ja fa temps que la carpeta catalana s'ha fet un lloc en els principals despatxos europeus i fins i tot en les reflexions públiques de dirigents i mitjans internacionals; ni les capitals dels estats membres ni Brussel·les no poden ignorar-la. Com tampoc no podem ignorar tots plegats que el projecte europeu en conjunt està abocat a un atzucac si no hi ha un canvi de rumb radical.

El Bloc d'Estudiants Agermanats, el sindicat estudiantil més representatiu del País Valencià, ha assolit trenta anys d'activitat continuada. El BEA és una organització creada a la Universitat de València el 1984, per una generació estudiantil que reclamava una transformació profunda de l'estructura i el funcionament institucionals. Aquest llibre presenta un mosaic d'opinions sobre la participació en el moviment estudiantil, i pretén apropar una panoràmica de l'activitat d'un moviment plural i col·lectiu mitjançant la suma i confrontació de moltes veus que han fet possible la seua presència, la seua influència, la seua continuïtat. Però a més del vessant testimonial, aquest llibre mira de situar el BEA en una tradició històrica de lluita, de maduració de discursos i d'organització, de propostes de canvi i de modernització des del valencianisme i l'esquerra.

Cincuenta años después de la publicación de «Nosaltres, els valencians», las'indefiniciones'y los'problemas'que Joan Fuster diagnosticaba en aquel incisivo ensayo continúan vivos en la sociedad valenciana. Evidentemente, desde entonces ésta ha experimentado cambios positivos y negativos, pero las reflexiones del ensayista continúan poniendo el dedo en la llaga de un país lleno de carencias de todo tipo y sin ninguno otro horizonte que'ofrendar nuevas glorias a España'. Este libro se adentra en cuestiones debatidas recientemente, como por ejemplo su relación con la tradición valencianista, la aproximación al marxismo y el papel que atribuía a la historia en el análisis del presente y en su proyecto de futuro. Unos temas en los que se puede ver como las posturas de Fuster eran más complejas y matizadas de lo que dice el tópico.

La peculiaridad de este escrito clásico de Theodor Herzl, manifiesto inaugural del sionismo moderno, fue de los primeros en tratar la «cuestión judía» como un problema nacional. A partir de un análisis exhaustivo de las causas y consecuencias del antisemitismo creciente en la Europa de su tiempo, desarrolló la idea que la única manera de superar la miseria y la discriminación, la persecución y las humillaciones del pueblo judío era la creación de un Estado propio e independiente, una patria que acogería los judíos de la diáspora y los protegería. A la realización de esta idea dedicó Herzl su vida, y puso en marcha una corriente política -el sionismo- que finalmente, tras grandes vicisitudes, se pudo lograr con la fundación de Estado de Israel. He aquí tanto la fuerza como las limitaciones de un texto que ha marcado la época contemporánea.

Nous veïns a la ciutat nos habla de la Valencia de los inmigrantes: la distribución residencial, cómo se insertan en los espacios públicos y el tejido social, qué relaciones mantienen con el resto del vecindario... La situación en Valencia se compara con otras ciudades, como Barcelona y Montreal, y se analizan las formas de inserción urbana, que presentan fenómenos comunes a todos los grandes núcleos urbanos (barrios de población inmigrante, espacios de sociabilidad propia, negocios étnicos...). La segunda parte del libro se centra en Russafa, seguramente el barrio más multicultural de Valencia: la vida cotidiana en la calle, la plaza y el mercado nos muestra las dinámicas que se generan, no sin problemas y tensiones, desde la convivencia pacifica pero distante hasta otras de menos inclusivas. Este trabajo obtuvo el segundo galardón del Premio de Investigación Cultural «Marcara de Lozoya» (2005), otorgado por el Ministerio de Cultura. Francesc Torres Pérez (Teresa de Cofrents, 1957) es trabajador social, sociólogo y doctor en Sociología por la Universitat de València. Sus trabajos se han centrado en el proceso de inserción de los inmigrantes extracomunitarios en el País Valencià y en España, con particular atención en las vertientes social, identitaria y de políticas públicas. De los diferentes escenarios sociales donde se da este proceso, sus investigaciones destaca la importancia de la inserción urbana de los nuevos vecinos, de la sociabilidad y de la convivencia cotidiana, y de las transformaciones que se están produciendo en nuestros pueblos y ciudades. Entre otras publicaciones es coeditor del libro Inmigrantes, ¿cómo los tenemos?. Algunos desafíos y (malas) respuestas (2002) y La participación de los inmigrantes en el ámbito local (2006). Actualmente es profesor en el Departamento de Sociología y Política Social de la Universidad de Murcia.