Search

¿Les societats contemporànies viuen sense passat? La pèrdua del llegat de la història ja és una realitat entre nosaltres. En la mesura que la memòria no va gaire enllà, el sentit històric queda reduït al present més efímer i deixem de tenir una noció clara dels fets i dels lligams socials dels quals provenim. Desconnectar-nos del que ens ha precedit ens fa encara més vulnerables davant l'amenaça de tota mena de populismes. Els llegats proposa una reflexió al voltant del paper de la tradició, com es forja, es transmet i perdura a través del temps. Aquest assaig s'endinsa en un món que es mou enmig de la fabricació de falsos prestigis, el narcisisme, les imatges de marca efímeres, el pànic davant la posteritat i la conversió del veredicte de la tradició en una qüestió de màrqueting. Lluís Calvo advoca per recompondre una certa manera de viure que permeti recuperar el temps, ara que les societats contemporànies el deixen escapar de manera inexorable.

Resseguint els passos de Carles I en la seva ruta peninsular, Jordi Bilbeny construeix un relat magistral i exhaustivament documentat sobre el veritable paper i pes dels estats catalans en la configuració del projecte imperial de l'època. Pàgina rere pàgina, sorgeixen evidències incontestables de la presència no circumstancial de l'Emperador i l'Emperadriu en aquestes terres. Una vinculació que ressitua el protagonisme a la Corona d'Aragó i constata l'existència de cròniques adulterades i reescrites que han pretès esborrar qualsevol rastre d'aquest passat. Un fet que l'investigador Pep Mayolas recull hàbilment en el seu pròleg:'[…] l'aconseguiment més destacable de'Carles I sense censura'continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat d'error ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol –i això inclou el català i el castellà– és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a l'epicentre de la història'. Reveladora, rigorosa i farcida de coneixement, aquesta lectura presenta una nova visió de la història i denuncia, una vegada més, el control omnipresent de la maquinària censora. Al llarg del temps, i a través de l'ús recurrent de la manipulació i el muntatge, sembla bastir-se un discurs històric destinat a preservar, per sobre de tot, els interessos del poder, i no pas la realitat dels fets.

A tombants dels segles XV i XVI, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d'un dia per l'altre, el català va desaparèixer de la producció editorial i va ésser substituït pel castellà. Què va succeir? Quin va ser el paper de la censura en aquest canvi? Es va obligar a traduir la literatura catalana? Jordi Bilbeny investiga cas per cas aquest fascinant procés històric.

Quan i com va sorgir Catalunya? Quina és la història de la bandera catalana? Per què l'expansió catalana es va dirigir cap al Mediterrani? Quin és l'origen de la Generalitat? Quin és el text en català més antic que es conserva? Per què es van produir les guerres remences? Com van afectar Catalunya les guerres carlines? Quan i com va aparèixer el nacionalisme català? Quin paper va tenir Catalunya en l'Espanya republicana? Com es va manifestar la repressió durant el franquisme? Com es va iniciar el procés autonòmic i l'estatut d'autonomia? Amb quins desafiaments s'ha d'encarar la Catalunya del segle XXI?

El 30 de maig del 2024, el Congrés de Diputats va aprovar la Llei d'amnistia, que pretenia resoldre la problemàtica generada pels milers de represaliats del procés independentista. La votació es va produir en un clima tens, amb l'oposició implacable dels partits de dretes i també d'alguns jutges, que es van proclamar en rebel·lia. A través de dotze capítols, que poden llegir-se de manera independent, Pere Bosch i Cuenca recupera històries desconegudes i moments en els quals l'amnistia s'ha convertit en un clam gairebé unànime del poble català. Algunes tenen protagonistes clars: el guerriller Ramon Cabrera (el Tigre del Maestrat), l'advocat Pere Coromines, el president Francesc Macià, el sacerdot Lluís M. Xirinacs, o el polític Carles Puigdemont; en d'altres, s'hi descriu la lluita col·lectiva de la societat catalana. Totes elles estan lligades per un únic fil. Un fil roig teixit a cop de tenacitat, de solidaritat i de defensa dels béns més preuats que té l'ésser humà: la vida, la dignitat i la llibertat.

Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d'Europa? L'any 1939 la societat catalana va quedar dividida profundament: els que van haver de marxar, els derrotats que es van quedar i els que van guanyar. L'experiència de la guerra i de l'explosió revolucionària pot explicar la motivació dels catalans franquistes per saltar al bàndol del feixisme catòlic espanyol, però es queda curta a l'hora de retratar alguns dels catalans del 1939. Per tenir el quadre complet, cal buscar factors com la fascinació pel feixisme italià, el sentiment antidemocràtic i antiliberal, el reconeixement de la renaixença alemanya de la mà del nazisme o la por a la revolta social, que des de molt abans de l'estiu del 1936 van seduir les dretes clàssiques i les van empènyer cap als feixismes europeus. Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d'Europa? Perquè de feixistes catalans n'hi va haver. Aquest llibre en recull uns quants exemples, amb noms i cognoms, càrrecs i vileses diverses. Uns volien el retorn a un passat d'ordre i seguretat; altres aspiraven a una carrera pública; altres creien en els nous temps feixistes i en les seves dimensions nacionalistes i imperialistes. Tots compartien elements del programa, però a la vegada tenien visions de futur diferents. A cavall entre la història i la memòria, amb una important recerca documental que permet constatar que el pas del temps no esborra el que s'ha dit, fet i escrit, aquest llibre ofereix un retrat polític, cultural i intel·lectual demolidor dels primers anys quaranta a Catalunya i mostra amb rigor com els feixismes europeus van impregnar -aquí també- persones i institucions.

La data de naixement de Cristòfor Colom es una incògnita tan gran com el seu lloc de provinença. Els seus biògrafs han aportat informacions contradictòries i han discutit sobre el tema des de fa segles. Lluny de ser una dada sense importància, l'any del seu naixement és clau per dilucidar qui va ser el Descobridor del Nou Món. La falta de claredat al respecte, fins i tot en els escrits del seu fill, alimenta el dubte que motiva aquest llibre: I si aquest secretisme fos intencionat? I si s'ha volgut amagar l'autèntica identitat de Cristòfor Colom? Jordi Bilbeny s'endinsa en la controvèrsia amb l'objectiu de treure en clar quan i on va néixer Colom, i demostra amb una gran quantitat de proves documentals que la tesi del Joan Colom, nascut a Barcelona i membre de l'alta societat catalana, és la més sòlida de les que s'han presentat fins a l'actualitat.

Catalunya ha estat terra de bandolers des de l'alta edat mitjana fins gairebé el segle XX: bandolers dels temps feudals, bandolers del període barroc —el més intens—, i bandolers sorgits de totes i cadascuna de les moltes guerres que han assolat el país. Com que els protagonistes solen ser de les classes populars, L'autora ha hagut de recuperar-los als soterranis i a les golfes amb una persistent feina de buidatge d'arxius municipals i comarcals. Tot i estar molt presents en l'imaginari català, els bandolers —els seus orígens, els seus fets, el seu ressò popular— eren fins ara uns grans desconeguts. Aquest llibre, exhaustivament documentat i alhora amè, esdevindrà el llibre de referència per a qualsevol persona interessada en el bandolerisme català. Que «Tota Catalunya està plena de bandolers» ja ho va dir un virrei al segle XVI. I és que gairebé cada poble ha tingut el seu bandoler. Més de 3.000 n'ha estudiat Sylvia Lagarda-Mata i ens ofereix les singulars biografies dels 135 bandolers més coneguts, com Serrallonga, la Pera i Perot Rocaguinarda, o més curiosos, com Trucafort o la Comtessa de Molins.

Les fronteres són punts clau de confluència cultural i de conflicte polític, de mixtura lingüística i de transformació històrica. Són un fenomen social magnífic i de lectura inesgotable. Resseguint el traç d'aquestes línies dibuixades sobre els mapes, ens endinsem en la història dels seus pobles de manera privilegiada. Vicent Partal n'ha viscut de tots colors i en moments de gran transcendència periodística, i aquí en deixa una bona mostra. Belfast, Moscou, Sarajevo, Hong Kong... Trenta-set capítols en què assistirem a l'esmicolament de la Unió Soviètica, als estralls de la guerra dels Balcans, al naixement de repúbliques i al renaixement de llengües oficialment extingides. Un viatge fascinant. «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals». Fronteres és el tercer títol de la col·lecció «Espores»: assaig, no-ficció i crònica literària per escampar mirades enriquidores sobre el país i el món que vivim.

El volum reuneix contribucions de diverses disciplines que es dediquen a la història epistemològica medieval i renaixentista i les fa dialogar. Aborda un ampli ventall d'aspectes, des de la materialitat dels textos fins als recursos lingüístics emprats, des de la persistència de paradigmes nascuts a l'antiguitat fins a la seva reestructuració i adaptació, mitjançant les quals sorgeixen nous models per a la percepció del món i per a la seva discussió. El llibre ajuda a comprendre la constitució del saber a través del marge conceptual històric de la Corona d'Aragó com un dels focus d'amalgamació i innovació que abasta tot el Mediterrani. Comprèn territoris d'un intens intercanvi cultural i lingüístic amb les zones d'influència amb les quals tenia vincles dinàstics i comercials. El marge conceptual de la Corona d'Aragó estableix també les pautes temporals, començant amb les obres de Ramon Llull i d'Arnau de Vilanova a la segona meitat del segle XIII, passant, d'una banda, pels sermons de sant Vicent Ferrer al segle XIV i, de l'altra banda, la poesia d'Ausiàs March al segle XV i arribant a la recepció i la implementació de models italians al segle XVI. Amb un ampli ventall —des de les petites glosses vernacles inserides en textos hebreus fins als voluminosos còdexs miscel·lanis—, en aquest passeig pels segles el volum examina el saber per als laics.

«Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l'àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t'engalto». Montserrat Roig és un dels pals de paller de qualsevol història del feminisme català. S'ha parlat a bastament i amb prou justícia de la seva ploma tan ben esmolada en l'assaig i la columna periodística, i se n'han fet antologies des d'altres perspectives, però fins ara no s'havien agrupat posant el focus en el seu pensament feminista. Especialment crítica amb els intel·lectuals masclistes d'esquerres, lluminosa quan ens parla de les seves col·legues escriptores i de l'eterna pregunta sobre la «literatura femenina»... Roig té moltes coses a dir-nos d'una lluita política que viu avui una embranzida vigorosa i que, tristament, sembla que no es pot permetre el luxe d'afluixar en un futur pròxim.

Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l'autora i la pulsió de l'independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l'aurora». Els textos de Marçal es poden llegir en molts aspectes com un mirall del temps que ens toca viure: l'estratègia per confrontar els Països Catalans, les desigualtats que pateixen les dones, la divisió de les forces independentistes, la «candidatura unitària de l'emigració» encapçalada per Jiménez Losantos... Tot és massa a prop per oblidar-ho tan ràpid. La inèrcia és això: oblit. I la de Marçal va ser una «lluita constant contra la inèrcia».

El 19 de març de 1937, en plena Guerra Civil, un reduït grup de voluntaris estrangers van ser enviats a Benissa i Dénia amb la missió d'instal·lar els primers centres de permisos de les Brigades Internacionals en zona republicana. La presència de centenars de combatents estrangers i dels seus hospitals militars va tenir un gran impacte entre la població civil d'aquests municipis valencians. Per les circumstàncies de guerra, un 9 d'abril de 1938, en una tràgica operació secreta, les Brigades Internacionals foren evacuades a Catalunya. Com fou aquell temps que les Brigades Internacionals van passar a Benissa i a Dénia? Qui eren aquelles dones i aquells homes del personal sanitari internacional? Què queda de tot això? Aquest llibre respon a totes aquestes qüestions i a moltes més. Tot plegat, una història colpidora.

A punt de complir-se el 750 aniversari de la cartoixa de Portaceli, la degana de les fundacions valencianes, de l'orde fundada per sant Bru i encara en funcionament des del 1272, amb aquesta transcripció crítica del'Catàleg de benefactors', manuscrit de Joan Antoni Eixarch i altres amanuenses posteriors, podem conèixer els noms dels donants i la seua ascendència social des del segle XIII fins al XVII, així com les quantitats que serviren per a sanejar l'economia del cenobi i enriquir-lo amb noves edificacions i obres artístiques, entre d'altres menesters. L'original de l'obra, una còpia realitzada entre 1780 i 1781 per Josep Pastor, també monjo de Portaceli, es troba en l'arxiu del Reial Convent de Predicadors de València des de data desconeguda.

Aquest és, amb tota probabilitat, el llibre més famós de Stefan Zweig. Amb el títol de'Moments estel·lars de la humanitat', aplega catorze miniatures fascinants que relaten esdeveniments històrics absolutament diversos com ara la caiguda de l'imperi d'Orient a mans dels turcs; el descobriment de l'oceà Pacífic; el naixement d''El Messies'de Händel; la derrota de Napoleó; l'indult de Dostoievski poc abans de l'execució; el viatge de Lenin a Rússia el 1917… Tots ells moments universals que, quan es produeixen, segons paraules del mateix Stefan Zweig, resulten decisius durant segles i segles. Hi ha llibres que haurien de ser lectura obligatòria a les escoles. Aquest és un volum imprescindible. Pere Estelrich, Diario de Mallorca Zweig tria, narra i glossa, en alta literatura, alguns dels instants que ell considera claus en la història de l'ésser humà. Zweig ha esdevingut, de llarg, un dels meus escriptors preferits, no només per la qualitat intrínseca del que escriu, sinó sobretot per la dimensió moral que impregna gairebé tota la seva obra. Txema Martínez, Segre

Un poble perdut és una pregunta oberta. Edificis ensorrats, esglésies abandonades, escales que no porten a enlloc... Com a qualsevol altre país, a Catalunya tenim també pobles perduts, molts d'ells oblidats. 10 escriptors han recollit la memòria, les llegendes i els paisatges de 30 d'aquests pobles: Perellós, a la Catalunya del Nord; Faió, Finestres i Iscles, a la Franja; el Camp de la Bota a Sant Adrià de Besòs; Fitor, Sant Cebrià dels Alls, Molinàs, Talaixà i Querós a Girona; Sallent, Valldarques i Puigcercós, al Pirineu; Santa Eugènia de Relat i Peguera a la Catalunya Central; Conill, Puimanyons, Rúbies, Solduga, Tragó i Blancafort de Noguera a Lleida; el Fonoll, Marmellar, la Mussara i Selmella a Tarragona i Corbera d'Ebre, Pinyeres i Algars a les terres de l'Ebre. També han anat a Barcelona, a l'antiga parròquia de Sant Genís dels Agudells, i a la Ciutat del Born que, a més de ser un lloc perdut, és un lloc que va perdre. Els Pobles perduts cerca respostes i manté el record. Ofereix una guia humana sobre una gent que va haver d'aprendre a viure lluny d'on va néixer.

D'un català se'n recorden. Acabada la guerra civil espanyola, un personatge anomenat Enric Castany, protagonista de la novel·la i pistoler, mata a sang freda a un feixista espanyol i a tres nazis alemanys en un cafè de Barcelona. Després d'això fuig a França i, amb l'ajuda d'uns maquis, arriba a contactar amb la resistència francesa. S'amaga, però sense deixar de lluitar contra el feixisme i d'actuar en les accions de la resistència. Durant tota la història es va movent per diferents escenaris, on s'acostuma sense cap problema al risc de ser descobert, tot esquivant aquest perill, amb un estil que el caracteritza.

La identitat de Cristòfor Colom segueix sent un gran enigma. Una espessa boira de misteris, interessos i contradiccions envolta la figura del navegant. Ni tan sols la tesi més divulgada, i generalment acceptada, del llaner genovès d'origen plebeu aconsegueix donar una resposta convincent a la incògnita de qui era, en veritat, Cristòfor Colom. Contràriament, s'obren noves llacunes entorn de la seva biografia: és plausible creure que els Reis Catòlics concedissin a un estranger mediocre, sense carrera política ni militar, ni estudis de dret ni de fiscalitat, els càrrecs d'almirall, virrei, governador i capità general del Nou Món, quan aquests títols eren reservats només als membres de la casa reial? Podria haver existit una censura conscientment dissenyada per part del poder polític per difuminar l'origen de Colom, les seves connexions familiars i la seva catalanitat? Després d'uns quants anys descatalogat, per fi els lectors tenen ara l'oportunitat de gaudir de nou o, per primera vegada, de la reedició d'aquest llibre, que és resultat d'un treball de recerca fonamentat, convalidat i exhaustiu que durà gairebé vint anys. L'autor, Jordi Bilbeny, construeix un relat que fa trontollar el discurs oficial i proposa una nova mirada al passat del Descobridor, que es projecta i agafa forma en un Colom català, instruït, de família de mercaders i navegants, d'ascendència noble, vinculat amb la reialesa i, en definitiva, en un príncep, el príncep de Catalunya.

La Orden de Santa María de Montesa y San Jorge de Alfama fue la última orden militar fundada en época medieval en la Península Ibérica, fruto del proceso de disolución de la Orden del Temple entre 1307 y 1312. La obra reúne las aportaciones de la gran mayoría de los investigadores montesianos en activo que, sin duda, representan fielmente las diversas líneas de investigación de los últimos años pero también son reflejo del relevo generacional, con la incorporación de nuevas miradas sobre la institución, su organización y algunos de sus principales miembros a lo largo de quinientos años. Esta obra coral, estructurada en torno a cinco ejes ('Orígenes y contexto','Montesa en tiempos de sus maestres','Montesa administrada por la Corona','Los montesianos'y'Más allá de Montesa moderna'), ofrece al lector interesado una panorámica actualizada de los conocimientos sobre la orden militar valenciana por excelencia.

D'ençà de la recuperació de la democràcia han estat nombrosíssims els intents de trobar una identitat de poble, comarca i país a través de l'estudi històric de la vida de les comunitats que configuren la Ribera del Xúquer, a tots els nivells, i tant des de l'àmbit universitari com també des del món dels cronistes, l'erudició local o els joves investigadors, implicats en els nous corrents historiogràfics europeus, amb la microhistòria i la història local com a bandera. Organitzats al voltant d'un bon grapat d'institucions i trobades científiques diverses, nombrosos investigadors s'hi han interessat i han deixat els fruits de la seua recerca en forma de publicacions en articles de revistes, actes de congressos, capítols de llibres i monografies, i fins i tot en una obra monumental de síntesi. Els tretze treballs que s'apleguen en aquest volum, de temàtica diversa i abraçant des de l'edat mitjana fins el segle XX, són una mostra més del vigor amb que continua fent-se història de la comarca valenciana vertebrada entorn del riu Xúquer.

Informe sobre Catalunya indaga, des de la perspectiva històrica, els motius que han portat Catalunya a la situació actual, i intenta respondre les preguntes sobre què va passar, en quin ordre i amb quins resultats, cosa que obliga l'autor a remuntar-se, en un apassionant recorregut, fins l'any 777, quan un fet que va tenir lloc al nord d'Alemanya va acabar marcant el curs de la història catalana. «Tretze segles d'història serveixen per entendre que determinades exigències de Catalunya tenen unes arrels més profundes del quesovint s'afirma. És un poble amb un afany de discrepància amb l'autoritat, ja vingui d'un rei franc del segle IX o d'un polític del segle XX.» José Enrique Ruiz-Domènec Com a conseqüència dels esdeveniments dels darrers anys, una part de la societat catalana ha optat per la ironia i una altra per la il·lusió per la República: és l'efecte de les emocions, esperances i conviccions col·lectives, però també de les decepcions, els enganys i les mentides. I en aquest informe detallat sobre el món vital de Catalunya en els darrers tretze segles, el lector trobarà la resposta a la pregunta que sovint ens plantegem: «Què ens passa?». Amb rigor i de manera amena, com en una òpera en tres actes, en aquest llibre es descriu com es va forjar un estil de vida i un amor a la terra, la casa i la família als confins del Regne franc fins a aconseguir el reconeixement amb el nom de Catalunya; després s'analitza la creació de la Corona d'Aragó, en què Catalunya va intentar encaixar les seves institucions i formes de govern amb més o menys encert; i finalment, es narra el desenllaç que es va produir quan ser i no ser Espanya es va convertir en el fonament de la realitat catalana, en el motiu de la divisió de la seva societat i en l'estímul de diverses recuperacions del passat. Tot això per arribar a avui dia, quan el caràcter històric de molts temes que plantegen els polítics reclama recórrer sense dilació als historiadors per fer-ne un bon diagnòstic.

Els anomenats «successos de Polinyà» foren un dels episodis històrics més desconeguts i tèrbols de la baronia de Corbera: la resistència de les autoritats locals, vassalls del duc de Gandia, a l'oficial enviat pel virrei per capturar uns bandolers condemnats a mort. Aquesta obra recull la documentació produïda per aquests fets, així com les posteriors denúncies que es presentaren.

Aquesta monografia recull les reflexions de diferents professors de la Universitat de València realitzades en diferents localitats del territori valencià durant el programa 2014-15. El fil conductor d'aquelles ponències, avui plasmades per escrit, fou el desenvolupament territorial en sentit ampli. I així, a més del desenvolupament local pròpiament dit (com, per exemple, l'anàlisi de Cullera com a destinació turística), s'han estudiat els recursos territorials (v.gr. el vi valencià), l'economia social (v.gr. els horts urbans), l'educació (v.gr. el cinema infantil) o la salut (v.gr. l'exercici físic).

La producció textual de Joan Fuster abasta aspectes difícilment sistematitzables, des de l'aforisme més irònic fins a la crítica literària, la reflexió històrica, l'estudi dels clàssics catalans o l'anàlisi de la política internacional. Amb una visió transversal que supera la parcel·lació que habitualment s'ha fet de la seua obra, aquest volum se centra a examinar les aportacions fusterianes a la descripció del territori -entre les quals es troba la més coneguda i representativa'El País Valenciano'. (Destino, 1962). S'hi destaca la capacitat intel·lectual de Fuster per a ajustar-se a les necessitats que cada text exigeix, dins d'uns paràmetres de qualitat literària màxima, en què el seu biaix personal, que sempre tendeix cap a l'assaig, té més o menys presència d'acord amb les possibilitats que cada gènere li permet.. Aquest llibre és, així mateix, un reconeixement de la seua producció textual en espanyol i de la traducció i la recontextualització d'aquest material en publicacions posteriors.

El dia a dia de llirians i llirianes ve marcat des de fa segles per la música. Les bandes de la Unió Musical i de la Primitiva han teixit al seu voltant una rivalitat de tres tipus: religiosa, musical i geogràfica. A Llíria és difícil estar al mitjà o al marge d'aquest fenomen. El llibre'Bandes i bàndols. Els arrels del fenomen musical llirià', se centra a investigar les causes d'aquest fet des del segle XIX i de la seua posterior evolució fins als nostres dies. Al mateix temps presenta una anàlisis de les bandes de música com a elements culturals i identitaris de primer ordre i com a factors clau en la democratització de la cultura musical en els pobles valencians.

El present volum recull les intervencions que varen tindre lloc durant la Trobada 2016 Universitat de València-Instituts d'Estudis Comarcals amb el títol'La Memòria Històrica i Democràtica. Experiències i Propostes en el Territori Valencià'. Un jornada celebrada el 26 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i convocada amb l'objectiu de plantejar, analitzar i debatre sobre propostes de recerques en un espai concret, de posada en valor d'elements, de realització de catàlegs, etc. En general, es tractava de reflexionar entorn d'un patrimoni cultural, material i immaterial, que estem convençuts ha de ser identificat, (re)conegut i valorat per part de la societat valenciana.

Aquest volum estudia la dimensió formativa de la festa, en tant que manifestació social, expressió simbòlica del poble i mecanisme de vinculació al territori. Des de disciplines diverses i convergents, que integren la història, la filologia, l'etnopoètica i les didàctiques específiques, es fan apropaments als elements literaris i teatrals que configuren les festes, des del cicle de Nadal i Pasqua, passant per les festes dels Moros i Cristians, sant Antoni, la Patum, el rerefons satíric de la festa de Carnaval, la Muixeranga o els Castellers, que integren cercaviles, danses i cançons. Dins la vessant educativa de la festa, s'hi presenten i analitzen els resultats d'experiències didàctiques i projectes educatius que empren les manifestacions festives, d'arrel tradicional o incorporades des de la interculturalitat, com a element motivador del treball a les aules.

Per la reixeta del confessionari ens arriba una sexualitat inversemblantment malaltissa, morbosa fins a extrems inimaginables, impregnada de fetitxisme i sovint de sadomasoquisme. El llibre ofereix una lectura sorprenent, corprenedora, i una justícia històrica per algunes víctimes, en fer públics uns abusos que el poder es va afanyar a ocultar. Comet sol·licitació aquell sacerdot que empra la confessió per seduir o tenir accés sexual a la penitenta, i és un delicte o pecat perseguit per la Inquisició espanyola, com a sacrilegi contra el sagrament de la penitència. Aquest llibre estudia més de cent sol·licitadors processats o denunciats al tribunal del Sant Ofici de València, entre 1651 i 1819, el testimoni escrit d'uns fets molt més generalitzats: dones indefenses, víctimes d'abusos, tot i que trobarem diferents realitats, des de la violència brutal a la història d'amor.

Aquesta obra és el primer treball històric que analitza amb profunditat el naixement del periodisme a Catalunya. En aquest sentit, retrocedeix fins al segle XV quan s'inicia la difusió de les primeres notícies impreses arreu d'Europa. El fort creixement de la indústria editorial catalana, la segona meitat del XVII, així com l'existència d'un sistema de correu que assegurava la circulació de la informació d'una forma regular i permanent per tot el país, són aspectes cabdals per al desenvolupament de la premsa i de la gènesi de la periodicitat. El moment culminant fou durant el setge de Barcelona de 1713-1714, quan la Generalitat va encarregar la impressió de la gaseta de la resistència, que va suposar, l'adopció d'un model de premsa d'Estat a Catalunya per primera i única vegada. El llibre inclou un apèndix de notícies de la premsa europea, sobre la Guerra de Successió a Catalunya.

Aquest volum conté la documentació generada pel notari Miquel Llagària, una activitat que es prolongà durant vint anys, des de la dècada de 1540 fins a l'any 1561. Procedent de Xàtiva, s'establí a Sueca, una comunitat rural de l'orde de Montesa que vivia un moment d'expansió agrària. A través d'aquestes actes es pot seguir la vida quotidiana d'una població formada sobretot per llauradors. Tota la vida social i econòmica de les famílies camperoles es reflecteix en els registres notarials, des dels capítols matrimonials fins als testaments i inventaris post mortem, passant per les compravendes, les cessions, l'endeutament o les procuradories. Fins i tot les actuacions del govern local de Sueca i les de la senyoria han deixat un rastre documental que inclou la recaptació d'impostos com la peita o el sequiatge i l'arrendament de drets senyorials, com ara el molí o la carnisseria.

Aquest volum recull el registre de cartes i lletres de canvi enviades pel mercader valencià Francés Crespo. Es tracta d?un manuscrit, conservat a l?Arxiu del Regne de València, de 209 fulls, que inclouen 215 cartes mercantils de tipologia diversa i d?una perfecta ordenació cronològica, a més de les còpies de nombroses lletres de canvi, emeses o retornades de diverses ciutats. Aquests documents, amb una cronologia que abasta des de l?any 1585 fins al 1601, presenten una variada tipologia, que inclou cartes familiars, cartes d?avís, certificacions fiscals, cartes d?indemnitat i un recull de missives de relació amb corresponsals i altres mercaders establerts en nombroses places comercials i financeres. Una bona base, doncs, per endinsar-se en el món familiar i en els afers professionals dels mercaders de l?època moderna.

A l'inici de l'any 1413 la ciutat de València començava les gestions per a l'organització de l'entrada triomfal de Ferran d'Antequera com a rei acabat d'entronitzar arran del Compromís de Casp. Resultat d'aquella activitat és el llibre que ací es transcriu, on s'anoten les despeses generades per les festes que la ciutat va dedicar a solemnitzar la visita reial. Es tracta d'un gruixut volum, conservat a l'Arxiu Municipal de València, dedicat íntegrament als afers de la recepció del rei i de la seua família. Aquest llibre de comptes presenta una ordenació senzilla però minuciosa, que segueix dia a dia les despeses en salaris dels artesans que treballaven en els decorats, carros triomfals o vestuari, que permet aproximacions tant al món artesanal d'una gran urbs medieval, com a qüestions de simbolisme polític i de protocol, i a l'evolució mateixa de les arts escèniques.

Este volumen pretende mostrar como el uso de la imprenta tuvo un papel principal en la transformación social y política del final del Antiguo Régimen cuando apenas se inicia la sociedad de la comunicación con la cual los impresores tendrán que tomar partido. El debate que genera la redacción de la primera ley de imprenta, pondrá evidencia las rémoras ideológicas que se habían ido acumulando durante siglos de estricto control sobre cualquier texto susceptible de ser imprimido. Los dos periodos constitucionales comprendidos en estos treinta y tres años, ejemplifican las dificultades que se tenían que vencer para lograr nuevos marcos de libertad; la censura, la clandestinidad y las publicaciones ilegales juegan un papel fundamental. El libro se completa con un diccionario alfabético de impresores, las leyes de imprenta y otros documentos vinculados al mundo de los libros.

Como sucedía en muchas regiones de la Europa occidental durante la baja edad mediana, el País Valenciano se encontraba formado por una apretada red de villas que integraban su territorio. Una de las más importantes fue Alzira, y en su vallado amurallado y en otras poblaciones de la comarca de la Ribera del Júcar, un colectivo que destacó fueron los artesanos. Más allá de la ciudad de Valencia, tuvieron lugar toda una serie de actividades artesanales, con un amplio abanico de profesiones. Así, en esta obra se abordan cuestiones como el papel de los varios miembros de la unidad familiar, las diferencias socioeconómicas de los artesanos o su relación con las élites aldeanas. En definitiva, a partir de un ámbito geográfico concreto y de un grupo social determinado, se hace una aproximación a la complejidad del sistema feudal vigente al País Valenciano desde el siglo xiii al xv.

Los campesinos eran considerados por los tratadistas medievales como la base que sostenía el pesado tronco de la sociedad, pero más allá de estas imágenes, ya hace dos o tres décadas que los historiadores valencianos empezaron a prestar atención a los labradres, con una voluntad de renovación científica ligada, también, a la reivindicación de su papel histórico. Este libro es fruto del itinerario historiográfico de la «escuela valenciana» de medievalistas, una aproximación a los campesinos del País Valenciano como grupo social configurado alrededor del trabajo y de las condiciones en que tenía lugar, sobretodo las formas de desigualdad y de dominación, pero integrando a la vez los factores «inmateriales», como los marcos legales, los lazos comunitarios y familiares o, incluso, los usos del lenguaje, sin los cuales no se haría inteligible su realidad «material».

Entre la prosa memorialista escrita en catalán durante la Época Moderna, el «Dietari» de padre Pere Joan Porcar tiene un lugar relevante, tanto por su alcance cronológico -unas cuatro décadas a caballo de los siglos XVI y XVII- y las informaciones que aporta sobre las vicisitudes históricas de la ciudad y el reino, como por los datos que abastece sobre la lengua empleada entonces. Encontramos un corpus impagable de noticias sobre el mundo eclesiástico, costumbres, rumores, abusos de poder, hechos luctuosos, pasquines, conflictos sobre preeminencias y varias celebraciones. En definitiva, se trata de una compilación de hechos diarios o acontecimientos, más o menos importantes, heterogéneos, a veces anecdóticos, que generaba una sociedad valenciana, un sociedad regresiva, subalterna y deprimida, pero que a la vez mantiene su identidad particular dentro de la Monarquía Hispánica.

Este manuscrito es un borrador donde se registraban, antes de pasarse a limpio al libro de la corte del justicia, los clamores, es decir, las demandas, denuncias, querellas o reclamaciones judiciales, que se presentaban ante este magistrado local. También se anotaban las declaraciones de testigos, ciertos documentos de compra-venta y otras diligencias que documentan la vida cotidiana de una villa de colonización como la Alcoi del siglo XIII. A pesar de su aspecto fragmentario y desorganizado, la antigüedad y las informaciones que proporciona el documento lo convierten en una fuente excepcional para conocer la sociedad valenciana al día siguiente mismo de la conquista de Jaume I. El texto está escrito en romance -catalán y aragonés- y en latín, sin que ningún criterio determine el uso de una u otra lengua, incluso con interferencias en un mismo escribano.

La memoria de más de un centenar de personas entrevistadas y el registro de numerosos archivos han permitido al autor de trazar una amplia panorámica de las vivencias del pueblo de Alcàsser, durante la Guerra Civil y la inmediata posguerra. Episodios que marcaron la vida de más de mil doscientos protagonistas que vivieron momentos de tensión y convulsión, crueldad, satisfacciones y frustraciones, de revolución social, de ilusiones y de odio, de intolerancia, de venganzas, de muertos y de una paz no ausente de terror. Todas estas vivencias, con nombres y apellidos, quedan reflejadas en las páginas de esta monumental reconstrucción de una historia vivida. No ha sido fácil para los entrevistados revivir aquellos episodios dolorosos, pero en lugar de cerrar en falso una herida con un olvido injusto, se trata de analizar y asumir los errores del pasado como la mejor manera de evitarlos en el futuro.