Search

L'Anatòlia és una dona abonyegada per les desgràcies que es refugia a la biblioteca del poble (amagant els llibres del comte Tolstoi, per qui professa un odi rotund); en Hovhannés es fuma el tabac de la seva collita enrotllant-lo amb el paper de la «premsa babaua» i de llibres vells, perquè no n'hi ha cap altre. I només són dos dels personatges inoblidables d'aquesta novel·la. Maran és un món que sembla que té els dies comptats, però aviat ens adonarem que, en realitat, aquest poble perdut al cim de la humanitat, en un racó del Caucas, està empès per una energia immortal. Premi Iàsnaia Poliana, fenomen editorial a Rússia i traduït a una vintena de llengües, la commovedora rondalla armènia de Nariné Abgarian arriba a casa nostra de bracet d'una traducció que fa obrir la gana.

Quan la teva vida queda marcada pels abusos familiars i les morts de persones estimades, l'humor esdevé un escut per defensar i una espasa per ferir. La comicitat de Sedaris és una arma de doble tall, que tant pot traspuar la tendresa de l'innocent com la fredor de qui té el pare sedat abans de morir. Imaginem-nos-ho: «Soc un zombi», li diu el pare al caire de la mort, i a ell només li surt de dir: «En realitat, no. Els zombis caminen i mengen sòlid. Tu ets més aviat un vegetal».

Aquí llegim tretze biografies radicalment originals, on les especulacions sobre els orígens de Shakespeare es mesclen amb les desventures viscudes per la Circe homèrica o amb l'oblit a què estan condemnats bandolers i músics que van flirtejar amb la posteritat. Entremig, autobiografia, història del país, crítica literària, i un estil únic en la nostra literatura, alhora irònic, poètic i erudit. Feia anys que calia reeditar aquesta obra, i ara ho fem amb una catorzena biografia, a mans de Joan Todó, tan imperfecta com les que va signar el mateix Vergés.

Malcolm Macarthur és l'assassí més inquietant de la història d'Irlanda. I potser també el més fascinant; el que més tinta ha fet córrer i el més indesxifrable. Han passat quaranta anys dels seus homicidis, i en fa deu que Macarthur va sortir de la presó; en tot aquest temps, el mite d'intel·lectual salvatge que envolta l'assassí no ha parat de créixer, però fins avui ningú havia aconseguit accedir-hi, fer-lo parlar i treure a la llum els clarobscurs de la seva «versió». Mark O'Connell aconsegueix guanyar-se la confiança de Macarthur i entrar durant mesos al cau del monstre, que arriba a tractar l'escriptor com un amic. N'ha sortit una narració magnètica i una reflexió ètica impecable sobre les relacions entre veritat i ficció, bondat i maldat; sobre la necessitat i els perills de baixar a les tenebres de la ment humana. PREMI A MILLOR LLIBRE DE NO-FICCIÓ DEL 2023 ALS IRISH BOOK AWARDS «No s'oblida en setmanes. L'estranya relació entre el periodista i l'assassí continua el llegat de Janet Malcolm i de Truman Capote» —Caitlin Doughty «Del panteó d'escriptors fascinats per criminals, Mark O'Connell ha demostrat ser-ne un dels més brillants» —Emmanuel Carrère «Una fita excepcional, i una contribució valuosa als intents literaris d'entendre la propensió humana a la maldat» —The Guardian

La Teresa està infeliçment casada amb un dels grans corruptes de la ciutat, Daniel Bastida, especialitzat a construir pisos per a pobres amb materials de pa i figa. La Teresa té un amant i un secret que encara amenaça més el seu home, i aquestes dues novel·les despleguen dues possibilitats de la vida d'ella i de la vergonya d'ell. El destí de la Teresa serà molt diferent si el Daniel s'assabenta, o no, de la seva aventura amb el pintor; si pren consciència, o no, que la seva dona ha nascut, també, per sentir plaer. Dues històries d'atmosfera inquietant, a voltes angoixant, i no exemptes de violència; la violència d'una teranyina social feta per ofegar les dones des del primer gateig.

El senyor Lotari, escoliasta de capçalera del gran novel·lista desaparegut Gabriel Caballero, va morir quan estava a punt d'endreçar la biografia de l'escriptor entre 1962 i 1977. Una teranyina trenada per centenars de veus que despullen i escabetxen sense pietat tant l'home concret com totes les cares i caretes de l'antifranquisme dels anys seixanta i setanta. El món cultural i intel·lectual, la disputa entre grups (i egos) de l'esquerra i el catalanisme, les infidelitats als ideals i a les persones, la Gauche Divine, les Jornades Llibertàries... I al mig, tastant totes les olletes sense ficar-se fins a la cintura en cap fangar, un dels autors més importants de les últimes dècades. És més: un geni. Perquè el Gabriel era un geni, ¿oi, senyor Lotari? La continuació de l'aclamada trilogia L'atzar i les ombres s'ha fet esperar divuit anys, perquè calia pouar molt endins.

Sants, 1909. Als peus d'una figuera centenària i bressolada per un dia de tempesta, neix la Maria, filla d'immigrants obrers d'Almoines, al País Valencià. Les primeres llums que va veure la Maria van ser les de la «Rosa de Foc», la Barcelona revoltada, un formiguer d'esperances i de violència que va marcar la seva vida. Com la de tantes dones lluitadores que ens han obert camí. Al barri del Besòs, més de cent anys després, una altra Maria rep una pallissa brutal del seu home i fuig de casa perseguint una altra vida. La vida que es mereix. Als peus de la figuera de la casa dels seus avis hi descobrirà els secrets que han marcat les dones de la seva família. Els paral·lelismes entre totes dues es van teixint per deixar-nos amb el cor rebregat i una nova llum als ulls. Gemma Pasqual i Escrivà posa la cirereta a una trajectòria marcada per l'èxit i el compromís. Amb els seus llibres per a públic juvenil ha venut centenars de milers d'exemplars. Per a adults havia publicat un recull de contes i un assaig; la seva primera novel·la s'ha fet esperar, però ha valgut la pena.

Una dona que fantasieja mentre el seu veí pateix un atac d'epilèpsia; una jove que ensenya natació a tres avis al terra de casa seva; un esperpèntic taller de romanticisme... Miranda July ens mostra la tragicomèdia de ser conscients que no tenim cap connexió profunda amb la gent que ens envolta, sinó que simplement hi compartim espais: un pati comú, classes de costura o el forat pel qual mirem un striptease. Aquesta consciència és alhora un salvavides i un forat negre; fa riure i estremir segons com espetegui.

6 d'abril de 1840 Després d'haver resolt alguns dels crims més sonats d'Europa, el cèlebre detectiu Auguste Dupin arriba a Barcelona per investigar un cas que l'involucra directament i que està relacionat amb la passió principal de la seva vida: els llibres. Han trobat un llibreter mort, diuen que el van matar per robar-li un llibre en concret, i el títol encén totes les alarmes de l'investigador. Matar per un llibre? Avui sembla impossible, però un dels assassins més coneguts de la història de Barcelona matava pels llibres. Vet aquí la història del primer assassí en sèrie de la ciutat. Els primers crims «mediàtics» del país. I la gran aventura d'un personatge memorable. Auguste Dupin s'enfronta al cas de la seva vida en una ciutat que bull entre bullangues, pinxos de baixa estofa i llibreters que semblen trets d'una pel·lícula de gènere negre. Sylvia Lagarda-Mata ja era una de les principals cronistes i divulgadores de la història de Barcelona. Concretament, de la Barcelona fosca i criminal. Amb aquesta novel·la, guanyadora del Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona, fa un pas decisiu entre les millors narradores del país.

Barcelona, 2003. En Jaume Pedrol és un professor de literatura retirat abans d'hora i de mala manera. Després de perdre un amic i una orella amb pocs dies de marge, ho deixa tot i acaba treballant en un bar de mala mort del Raval. Allà, per atzar, li salva la pell a un personatge tèrbol que està ficat en una teranyina de negocis corruptes. Com a «agraïment», aquest home li ofereix una feina en una immobiliària fantasma que es dedica a blanquejar diners de grans fortunes. En Jaume accepta l'oferta, i allà topa amb en Vallès, un arquitecte milionari obsedit en comprar una colla de remuntes aberrants que afecten edificis històrics de la ciutat. Vol enderrocar-les, esborrar-les del mapa, i en Jaume s'haurà de barallar amb aquest caprici. Tots dos, com la mateixa ciutat, intenten redimir-se dels pecats del passat, i això no és fàcil. «VET AQUÍ AQUESTA CIUTAT QUE QUEIA, PERÒ SEMPRE ES TORNAVA A AIXECAR, QUE DES DELS ROMANS ES DESTRUÏA I ES RECONSTRUÏA. I QUE GENERAVA TOTA MENA D'ESPÈCIMENS PECULIARS, DE CRIATURES ESTRANYES COM EL SENYOR VALLÈS O COM JO MATEIX…»

La Maternitat d'Elna va ser una trinxera de pau i d'humanitat durant els anys més crítics del segle XX. Des de llavors, Elna és un símbol de dignitat i un far de memòria democràtica. Entre el 1939 i el 1944, una jove infermera suïssa va comandar, contra el corrent feixista i superant un munt d'obstacles, un projecte que va salvar centenars de vides. Elisabeth Eidenbenz va creure en les vides de tantes dones que hi van anar a parir fugint de la persecució franquista i nazi, i en les de tots els seus fills. Elna té una gran novel·la, fins avui inèdita en català, i és la que teniu a les mans. La peripècia de la Teresa, una miliciana arribada a la Maternitat des de la misèria del camp d'Argelers, ens fa conèixer un munt d'històries menudes i alhora enormes de les mares i els fills d'Elna: companyes i fills, també, de l'Elisabeth. «Ella, que es reia de la vanitat de les altres mares, se sorprenia en experimentar un veritable plaer, una mica culpable de totes maneres, a mirar com s'adormia la Llibertat, tranquil·la i sadollada per l'única gràcia d'aquest cos de dona del qual havia renegat durant tant de temps»

Daniel Alfals arriba al temut tedi decebut dels cinquanta anys refugiat a cal Pardal, on convoca una reunió d'antics companys de gresca i batalla: el cor de supervivents d'una desfeta general davant la droga. Entre tots reconstruiran el mirall que Alexandre Oscà va esmicolar a'Cavalls salvatges'. Els miratges de la memòria, particular i col·lectiva, ens retornen a uns espais familiars, però viscuts amb el filtre que imposa el pas i el pes del temps. Davant nostre es va erigint, capa rere capa, una novel·la que depura al màxim la capacitat narrativa de Jordi Cussà. La ironia, la sensualitat, el desfici per l'aventura en totes les seves formes, la tensió entre cruesa i pietat, la liquidació dels estereotips... L'autor va deixar per a la posteritat una revisió profunda d'aquesta novel·la tan estimada; és la que recollim en aquesta edició.

Enmig de l'edifici de foscor i tenebres que és l'obra de Poe, hi ha una petita cambra per a l'humor més cru i condescendent. Nobles, autors frustrats, escriptors pèssims que triomfen, editors que publicarien el pitjor llibre del món per guanyar quatre cèntims i periodistes que lloarien el dimoni per rebre un copet a l'esquena. Tots hi tenim lloc. Passeu, d'un en un. «Res no ajuda tant a estimular l'escriptura com un coneixement viscut de primera mà. Vostè ja sap la dita:'La veritat és estranya, més estranya que la ficció', i a més a més s'adapta a cada cas».

L'Àlex Oscà arriba a l'edat atrotinada de quaranta anys reclòs en una casa de Malanyeu (Alt Berguedà). El precedeixen moltes batalles que no s'han explicat mai des d'on hauria tocat explicar- les, i entoma el repte. Trenant i reformulant històries viscudes per ell i la seva tropa de «pringats» més o menys estimats, anirà emergint davant nostre la realitat dels anys vermells de la droga viscuts a la Catalunya sense focus. Ja veurem si se'n surt, el Lex. Vet aquí una obra mítica. Carregada de música, èpica, amor i, és clar, misèries. La primera novel·la de Jordi Cussà va causar un impacte formidable que encara ressona. L'autor es va mostrar incansable en la relectura de la seva obra més emblemàtica, i, tot i haver-la regirat ja de cap a peus una vegada, encara hi va fixar una altra revisió important durant els últims anys de la seva vida; és la que recollim en aquesta nova edició. «I tot l'incomptable conglomerat de la nostra galàxia no era sinó una molècula regular dins el cos desmesurat de l'univers.» Aquest és el vintè títol de la col·lecció «Narratives»: talent i llibertat creativa per fer créixer la nostra literatura. Amb Comanegra també ha publicat El primer emperador i la reina Lluna (2020) i Les muses (2022).

«Malgrat que la situació era força compromesa, el difunt semblava ben serè, fins i tot feliç. La viuda i les dones que ell havia estimat s'havien assegut al voltant del taüt, assaborien vi casolà i, esperonades bé per l'alcohol, bé per l'aspecte desemparat d'en Simon, es van anar sincerant en honor a la vida». L'Elisa, la Sussanna, la Sofia i la Sílvia Viudeta observen, mastegant records d'amor i amargor, com en Simon reposa tan ben plantat com sempre al taüt que li ha preparat la família. Va vestit amb un trajo de llana i una camisa blanca immaculada, afaitat amb cura i clenxinat a la perfecció... Però té les orelles ridículament morades, i això és una burla per a elles, que no volen que l'última imatge que els quedi del mort sigui aquesta. Aquestes dones s'han guanyat a pols un record millor. Totes quatre tenen històries captivadores, carregades de sotracs però també de plaers menuts, i escoltant-les ens transportarem al pinyol d'un món fabulós. Som a Berd, una vila del nord-est d'Armènia, ben a prop de la frontera, i de sobte ens sorprèn una olor de mar; però com pot ser, si el mar ens queda tan lluny? D'on ve tot aquest mar terra endins? Potser és, simplement, el poder de les històries ben contades.

Aquesta és la setena novel·la del cicle novel·lístic més important de Manuel de Pedrolo, Temps Obert. Una edició nova que compara la versió publicada als anys setanta amb la dels noranta, amb un postfaci explicatiu del funcionament de la censura i l'impacte que aquesta va tenir en l'obra.

Aquesta és la vuitena novel·la del cicle novel·lístic més important de Manuel de Pedrolo, Temps Obert. Una edició nova que compara la versió publicada als anys setanta amb la dels noranta, amb un postfaci explicatiu del funcionament de la censura i l'impacte que aquesta va tenir en l'obra.

Aquesta és la novena novel·la del cicle novel·lístic més important de Manuel de Pedrolo, Temps Obert. Una edició nova que compara la versió publicada als anys setanta amb la dels noranta, amb un postfaci explicatiu del funcionament de la censura i l'impacte que aquesta va tenir en l'obra.

Aquesta és la cinquena novel·la del cicle novel·lístic més important de Manuel de Pedrolo, Temps Obert. Una edició nova que compara la versió censurada durant el franquisme amb la restaurada posteriorment, amb un postfaci explicatiu del funcionament de la censura i l'impacte que aquesta va tenir en l'obra.

Aquesta és la sisena novel·la del cicle novel·lístic més important de Manuel de Pedrolo, Temps Obert. Una edició nova que compara la versió censurada durant el franquisme amb la restaurada posteriorment, amb un postfaci explicatiu del funcionament de la censura i l'impacte que aquesta va tenir en l'obra.

Jordi Falgueres és un detectiu d'estar per casa que rep encàrrecs puntuals d'informar sobre altres persones. Un dia li demanen un informe sobre un tal Daniel Bastida, i qui li encarrega —el pare de l'amant del Daniel— no sap que tots dos es coneixen des de la infància. L'informador Falgueres viu un dilema, aquí: dir-li o no dir-li, a l'amic, que el sogre potencial està confabulant contra ell. Aquest llibre desenvolupa les dues possibilitats en dues novel·les. Depenent de com es resolgui el dilema, se'n desplegaran els destins de glòria o desgràcia de Daniel Bastida, personatge entre cínic i vividor. Carbó retrata amb ironia un paisatge cultural i sentimental, el de la Barcelona dels setanta i vuitanta, que va trepitjar i enriquir com pocs —i també patir, una mica. «Qui et va parir, Daniel! De sobte, ara mateix, et recordo a l'Oro del Rhin intentant fer-te un lloc entre aquella colla de lletraferits, uns autèntics supervivents, resistents a l'adversitat, cosits pels desenganys d'una guerra perduda, l'hostilitat del sistema, l'exili i l'esperança d'un retorn tan desitjat que els havia permès de ser altre cop a casa, sense fer soroll, a fer la viu-viu fins al moment de deixar-hi la pell». Aquest és el segon volum de la continuació que forma part del cicle Temps Obert.

La Quimeta és la mare del Francesc, la Neus i el Daniel Bastida. L'home se li ha mort a la presó sent innocent, i la Quimeta empeny el carro fent estraperlo a la gola més fosca de la Barcelona de postguerra. Amb quaranta-quatre anys i en plena forma i activitat, la mare pateix un aneurisma, i la família tremola. D'aquí en surten dos destins possibles: si la Quimeta queda incapacitada, el Francesc prendrà les regnes del negoci i el Daniel quedarà anul·lat; si la mare es recupera, el Daniel progressarà a la seva falda fins a convertir-se en un autèntic pinxo relacionat amb el pitjor de cada casa. Les dones, en tots dos casos, agafen el protagonisme que se'ls volia escamotejar. Barcelona és un campi qui pugui de trinxes i còmplices amb el règim. I la vida, a vegades, guanya. «La Quimeta toca l'ase i pensa que l'única cosa que tu fas sempre és tenir penques, Daniel, moltes penques. I que no està bé que una mare s'accepti el desequilibri, però que ja de menut eres el meu preferit». El retorn a la ficció d'una de les escriptores més importants de la literatura catalana actual. Aquest volum forma part de la continuació del mític Temps Obert de Manuel de Pedrolo: el retrat literari més profund de la Barcelona de postguerra.

Aquestes dues novel·les són les últimes que va escriure Manuel de Pedrolo per al cicle Temps Obert, i les dues primeres de la continuació d'aquell projecte únic. En aquest volum hi trobem dues vides possibles de Daniel Bastida, que malda per fer carrera literària en la Barcelona de finals dels seixanta. D'una banda, l'artista integrat, propagandista, present a totes les festetes literàries; de l'altra, el novel·lista obrer, cràpula i llicenciós, compromès amb la reivindicació nacional i lingüística. Tots dos, obsedits pel sexe. Una radiografia perfecta del món cultural català durant el franquisme i de les dèries dels lletraferits que el conformaven. Si Manuel de Pedrolo només hagués escrit Temps Obert, ja n'hi hauria prou per considerar-lo un dels millors novel·listes del segle XX. «T'imagines una colla d'escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d'acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal...» «Tothom hauria de saber que Temps Obert és un dels cicles novel·lístics més importants de tota la literatura. D'aquí i de fora. D'ara i d'abans» — Antoni Munné-Jordà, autor del pròleg.

«El coll prim de pell blanca i llisa. En Pepe la mira i pensa que com és possible que la vida li faci això, ara. Com pot ser que la noia s'assembli tant a la seva Rosario. Així, envoltada de les companyes d'institut, li sembla una visió estranya.» La Clàudia s'encaparra amb el professor de música i en Blai, l'amic d'infància, queda amb el cor trencat. Amb en Quel, la Berta i altres col·legues del poble encaren l'estiu com si s'hi juguessin la vida. Olot és un cop de puny, i muntaran una banda perquè tremolin les festes majors. En Pepe, mentrestant, plora la Rosario mentre serveix cerveses al bar del Firal; el seu passat xiula com una olla de pressió. L'Ester sembla que no hi és tota i la Nina és l'únic far de seny. I al forn de la Marga, és clar, s'hi suca pa amb xafarderies. Tots plegats, un vesper de personatges que malden per trobar l'ordre de les coses i acaben sent experts, més aviat, a surfejar el desordre. La gràcia de la vida és justament aquest desordre. Una novel·la que esmola els punts de vista, la ironia, la llengua i la joia de viure. L'ordre de les coses és l'onzè títol de la col·lecció «Narratives», després d'èxits com El primer emperador i la reina Lluna o I del cel van caure tres pomes.

La civilització avança a cops de geni, i aquesta novel·la n'és una mostra. ¿D'on van sortir els llampecs d'inspiració que van catapultar obres com les de Ramon Llull, Antoni Gaudí i Patti Smith? Ens acostarem a la resposta seguint la peripècia d'un beuratge misteriós capaç de treure el millor i el pitjor de cadascú. Hi trobarem deixebles il·lustres de Leonardo, amics cafres de Cervantes, els últims deliris d'Edgar Allan Poe o els secrets de la filla genial de William Shakespeare. I la història d'un escriptor, Virgili Pardal, que malda per enllestir una obra inacabable, enganxat a la mateixa font de gaudi, coneixement i metzina que comparteixen els protagonistes de la seva ficció. Jordi Cussà va culminar aquesta novel·la, clau en la seva trajectòria, pocs mesos abans de morir. És la cirereta del seu magnífic llegat literari. «Li constava que la literatura, o més ben dit l'esforç narratiu creatiu, li havia salvat la vida. Li havia justificat gairebé quatre dècades de respirar i fer la viu-viu, esperant sempre que al capdavall ell, ell com a individu més enllà de cap altra persona, hi descobrís un sentit genuí.» Jordi Cussà també ha publicat amb Comanegra El primer emperador i la reina Lluna.

«PER MÉS QUE ELS ESPERITS ALTRUISTES PROPUGNIN LA FRATERNITAT UNIVERSAL ENTRE ELS ÉSSERS HUMANS, LA GENT EDUCADA SAP ADOBAR-SE L'AMOR, MENTRE QUE LA POBRA GENT SE L'HA D'EMPASSAR CRU». Novel·la de novel·les sobre la persistència de la memòria col·lectiva. Un cabdell de vides mogudes per les passions, contra la repressió dels desitjos i a favor de la dignitat de l'ésser humà. Tres novel·les d'aprenentatge d'un adolescent en els temps més foscos que constitueixen el gran fris històric sobre la consciència popular dels barris industrials de la perifèria barcelonina. No són frases de farciment. La trilogia de Julià de Jòdar que va arrancar el 1997 amb L'àngel de la segona mort (la segueixen El trànsit de les fades i El metall impur) va acumular cinc dels principals premis del país, va causar una sotragada feliç en el panorama literari català i ha quedat com una parada imprescindible en qualsevol llista de les millors obres del nostre segle. Aquesta edició la reuneix per primera vegada en un volum, exhaustivament revisada —de fet, reescrita— per l'autor.

Lady Puffin s'ha mort i no li tocava. Els amics li deien Puffin per la seva dèria pels frarets, aquells ocells amb cara pallassa. Era capaç d'anar a l'altra punta de món només per fotografiar-los. La Rita és l'amiga tarambana que viu als Estats Units fent classes de flamenc; torna a Barcelona per trobar la Puffin, no sap res de la seva malaltia i ja se la troba morta. La Sol és l'amiga assenyada, i haurà d'explicar-li a la Rita com ha anat tot i acollir-la a casa. Una invasió en tota regla. I pel mig hi ha en Simó, que és la parella de la Sol i el director de teatre de moda, que s'atabala amb la desimboltura de la Rita i, a més, està dirigint una obra en què sembla que cap actor giri rodó. La situació es va enverinant, perquè les amigues de la morta semblen pols oposats, però l'esperit de Lady Puffin és capaç de lligar qualsevol amanida.

L'apotecari Antoni Sanuy viu a una casa pairal d'Agramunt, la seva vila nadiua. Sense família. Llegeix Píndar i va vestit amb una bata de seda natural. És calb, amb barba blanca, i té una criada que fa bunyols de maduixa. Fa calor, a Agramunt, i l'apotecari està casat. A partir d'aquí, un somni que deixa petja. Un tren que surt de Barcelona i corre a cegues per terres de Ponent carregat de personatges increïbles, entre es quals hi ha en Pau, l'aprenent de maquinista que ens agafa de la mà. El tren pateix un sabotatge, en Pau s'ha d'escapar i arriba a ca l'apotecari, que s'hi reconeix estranyament. «Els dos rails brillen davant la màquina com dues antenes de televisió que s'han de trobar a l'estació puntual de l'infinit.»

En aquest segon volum de La terra prohibida, el corrector editorial i professor de francès Albert Cros, demòcrata i pacifista que va haver de fugir a França un cop caiguda la República, ha de lluitar contra la pulsió amorosa que sent cap a una alumna adolescent que li segueix el joc. I Jordi Orsil, un dels escriptors amb més èxit del país, de ploma compromesa i perillosa, està escrivint, sense haver-lo viscut mai, una novel·la sobre l'exili, i es presenta davant de tothom com un pallasso histriònic amb qui no es pot parlar seriosament ni cinc minuts. De fons, un misteri: qui és Zero, el cap d'aquest nou moviment independentista que el règim pretén ofegar sense escrúpols? «A mi, Pedrolo, em va ajudar a sobreviure». Núria Cadenes «Una obra mestra. Estil Faulkner i contingut amb suc: èxit segur. No se la perdin!». David Castillo «Una de les tetralogies més agosarades de la literatura catalana contemporània i la que explica més bé l'independentisme resistent dels anys cinquanta». Sebastià Bennasar Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és l'autor més significatiu i popular de la resistència catalanista durant els anys més foscos del segle XX. La seva màxima ambició fou situar la literatura catalana al nivell dels corrents més actuals de la literatura mundial i fer guanyar lectors a una llengua plomada. L'any 1957 escrivia, sense cap esperança de veure-la publicada abans de la mort del dictador, La terra prohibida, un enorme retaule realista i testimonial d'unes generacions derrotades durant la Guerra Civil que maldaven per sobreviure i salvar les restes del naufragi. La tetralogia es va editar entre el 1977 i el 1978, però va acabar restant com una obra mítica i quasi introbable. Pedrolo i la seva obra no van defugir mai cap aspecte incòmode de les responsabilitats individuals i col·lectives del fet més determinant de la nostra història del segle XX.

Jacint Verdaguer és una de les figures literàries més rotundes i inspiradores de la nostra història. Sobre la seva vida se n'han fet un bon nombre de novel·les, estudis, concerts, pel·lícules i obres de teatre amb més o menys atreviment i encert. Aquesta novel·la no es pot dir que tingui un tema «original», doncs; és en l'estil i la llengua on juga la seva partida de manera genuïna.'Fills de la terra dura'ens apropa la vida de Verdaguer sense caure en el parany de la mitificació ni en la superficialitat, destil·la els grans conflictes del poeta i construeix, de passada, el retrat d'una època i d'un país a partir de breus estampes de gran bellesa que conviden a ser llegides gairebé com un film. Llums, tinta i acció.