Search

«Només soc una mare; la mare d'una noia amb síndrome alcohòlica fetal. I el que explico aquí és la nostra història. Crec que pot orientar molta gent i alleujar el seu patiment.» L'adopció de la Dària, una nena moguda i eixerida; una criança difícil, amb trastorns que es confonien amb dèficits d'atenció; i l'ingrés als vint-i-cinc anys en una residència per a persones amb discapacitat, són el periple vital i emocional que Núria Beltran exposa en aquestes pàgines. Entremig, desorientació, angoixa i esgotament, però també l'energia i la lluita per mantenir la família i per no renunciar a l'esperança i a la felicitat. El TEAF (trastorn de l'espectre alcohòlic fetal) i la versió més greu, la SAF (síndrome alcohòlica fetal), encara no es diagnostiquen prou bé. L'objectiu d'aquest llibre és fer prendre consciència dels danys que pot causar l'alcohol durant l'embaràs i ajudar les famílies afectades.

Arrossegar un vaixell de vapor dalt d'una muntanya en plena selva amazònica, baixar a volcans actius per estudiar-ne els enigmes naturals o conviure amb un grup d'ossos grizzly són algunes de les experiències radicals que Werner Herzog ha triat viure i documentar amb una veu singular i inimitable. La seva vida personal, com no podia ser d'altra manera, ha estat sempre a l'altura del mite: de nen va créixer pobre i lliure en un poblet dels Alps; després de la Segona Guerra Mundial, d'adolescent, va recórrer món buscant aventures que quasi li van costar la vida, i, abans de convertir-se en un dels directors més famosos del món, va anar caminant de Múnic a París, en ple hivern, per evitar la mort de la seva mentora. Als vuitanta-un anys, Herzog explica la seva història per primera vegada i, d'una banda, repassa la seva carrera artística —tan èpica, original i transgressora com les pel·lícules—, amb detalls sobre les filmacions, la seva relació amb Klaus Kinski o Bruce Chatwin; d'una altra, dedica pàgines a qüestions més personals com ara la infantesa, els lligams dels pares amb el nazisme o la relació amb les dones de la seva vida. Cadascú a la seva i Déu contra tothom, mig memòries mig dietari, està escrita amb una prosa poderosa i plaent i revela les influències i les idees que han impulsat l'art de Herzog i han configurat la seva peculiaríssima visió del món.

József Debreczeni narra una de les acusacions més cruels i despietades contra el nazisme que s'han escrit mai, publicada després de 70 anys de silenci. József Debreczeni va arribar a Auschwitz el 1944 amb trenta-quatre anys. Si l'haguessin seleccionat per anar a l'esquerra, en quaranta-cinc minuts hauria estat mort. Afortunadament, el van enviar a la dreta, cap a dotze mesos d'esclavitud esfereïdora en un seguit de camps de concentració. Aquesta peripècia va culminar al crematori fred -teòricament, el camp hospital de Dörnhau-, on enviaven els presoners més dèbils en espera de la seva execució. Jozsef Debreczeni, prolífic periodista i poeta hongarès, va narrar la seva experiència en aquestes memòries, un document esgarrifós, redactat amb l'estil concís i desproveït de sentimentalisme d'un periodista consumat. Un testimoni d'una qualitat literària incomparable. Publicat per primera vegada el 1950 en hongarès, no va arribar a traduir-se mai a causa del Maccarthisme, les hostilitats de la Guerra Freda i l'antisemitisme de l'època. Ara, més de setanta anys després, aquesta obra mestra ocupa finalment el seu lloc legítim entre les obres més grans de la literatura sobre l'Holocaust. Resenyes: «Un diamant literari, brillant i esmolat. Una crònica esfereïdora, de força estranya, inquietant. Unes memòries sobre l'Holocaust dignes de Primo Levi». The Times

Aquest llibre respon a una pregunta: ¿quin vincle tens amb el lloc on vius? És un vincle tan important, complex i emotiu com el que lliga els membres d'una família. S'hi juga la nostra capacitat de ser persones o plaga, habitants benèfics o nocius. Per a Roser Vernet aquest lloc és el Priorat. On s'espera la pluja, que és poca. On els governs furten l'aigua dels rius. I on la lluita per la terra fa imaginar noves maneres d'habitar el món —les úniques que valdran a partir d'ara. Lo mig del món explora un microcosmos. Qui l'explica el coneix pam a pam: perquè l'ha viscut, se n'ha exiliat i hi ha tornat. El seu pensament arrela amb la força de qui sap totes les cares d'un territori, i el llegeix.

L'emoció i els records marquen aquest viatge d'anada i tornada que farà Guillem Albà per descobrir qui era el seu avi, un nen a qui la guerra va convertir en un home. Aquesta és la història de l'avi del Guillem, però sobretot és la història d'amor a un ésser estimat i a una manera d'entendre la vida. «L'avi sempre m'havia explicat la seva història. D'històries com la del meu avi n'hi ha moltíssimes. Els avis d'aquesta generació van viure una guerra, una postguerra i una dictadura. Van viure coses que jo només he vist en documentals i he llegit en llibres. Per més que intenti imaginar-m'ho, no sabré mai realment el que és viure-les en carn pròpia. Crec que és bonic i necessari que no s'oblidin les coses que van passar. Que recordem els que han viscut abans que nosaltres i que, per una successió de circumstàncies de l'atzar i el destí, han fet que ara estiguem aquí».

Aquest estoig reuneix per primera vegada dos llibres emblemàtics d'Albert Espinosa: El món groc (en edició il·lustrada) i la seva continuació, Estava preparat per a tot menys per a tu (també l'edició il·lustrada). En aquesta bonica edició il·lustrada d'El món groc trobaràs els descobriments que vaig fer durant els deu anys que vaig estar malalt de càncer. És curiós, però la força, la vitalitat i les descobertes que fas quan estàs malalt serveixen també per a quan estàs bé. I deu anys més tard, a Estava preparat per a tot menys per a tu, he intentat dipositar tota la meva experiència i el que he après de molta gent que ha decidit explicar-me la seva saviesa, els secrets i l'energia que es desprèn dels grocs amb els quals he coincidit a la vida. Voldria que aquest llibre fos una farmaciola de bufades energètiques per a molts mals i, sobretot, per a l'ànima. Aquí tens els meus mons més grocs. Albert Espinosa

Els Diaris de Virginia Woolf condensats per un novel·lista. La selecció concebuda per Gonzalo Torné en mostra la completesa: el món interior s'hi revela barrejat amb els dies frenèticament high society i amb els daltabaixos de dues guerres. L'ull que observa escriu a raig. L'univers: entre Londres i Sussex, un paisatge on Woolf ha format el seu concepte de la bellesa. Allà prospera el Grup de Bloomsbury i s'imprimeixen les primeres edicions d'Eliot i Mansfield, abans no s'imposi el terror d'una victòria possible del nazisme. Restituir aquesta vida i aquest caràcter és el repte que ha encarat Torné: calia un novel·lista per reflectir la doble aventura de viure i progressar com a artista amb tots els matisos i les ambivalències del sentiment. Traduïda amb foc i rigor per Carlota Gurt, aquesta selecció és un viatge a la intimitat d'un geni de la literatura —un Monstre que ho posa tot als peus de l'obra que justifica el turment de viure.

Una malaltia infantil de la qual els metges deien que no es refaria mai. La necessitat adolescent de fugir que per poc no acaba en desastre. Una trobada terrorífica en un camí perdut de les muntanyes. Un part mal gestionat en un hospital sense prou personal. Visc, i visc, i visc és un llibre de memòries, però un llibre de memòries peculiar: Maggie O'Farrell hi narra disset moments en què la seva vida va córrer perill i va estar a punt d'escapar-se-li entre els dits. Són disset escenes, disset vinyetes tenses, viscerals i plenes de vida, en les quals retrobem l'autora en diferents etapes vitals, amb diverses mentalitats, i en diversos llocs del planeta: és filla, i estudiant, i oficinista; és mare, viatgera, escriptora; ara està enamorada, ara amb el cor trencat, o solitària, rebel, angoixada, espantada o decididíssima. I, més enllà de les seves experiències esplèndidament narrades, el llibre ens interpel·la profundament: què faríem si la nostra vida estigués en perill? Com reaccionaríem? I què estaríem disposats a perdre, o a donar a canvi? Visc, i visc, i visc és alhora un recordatori de la fragilitat i la vulnerabilitat de l'existència i un cant lluminós a la vida, a no deixar-nos perdre, ni vèncer per l'adversitat, i aprofitar cada minut i cada batec. A fons.

A L'illa de la infantesa, el tercer volum del sextet La meva lluita, Karl Ove Knausgård explora els anys d'infantesa, l'època de la fragilitat, les emocions desbordades, l'aprenentatge constant i la vitalitat inesgotable, quan tot passa per primera vegada i tant els èxits com els fracassos resulten terriblement colpidors. Karl Ove, amb set anys i immers en un món en què els adults, omnipresents, ocupen una posició prevalent i poderosa, s'enfronta al primer curs escolar amb una barreja d'excitació delirant i por paralitzadora, mentre la relació amb els seus pares —la mare, benèvola, càlida, tranquil·la; el pare, cruel i impacient— marca el ritme dels seus dies. L'illa de la infantesa és un llibre sobre la família i la memòria, i sobre els abismes que separen els somnis infantils de la realitat adulta. Knausgård ha creat una història universal sobre la lluita del dia a dia que tots sostenim al llarg de la vida, una obra profunda i enlluernadora en què cada volum es pot llegir de manera independent o com a part d'un projecte magistral.

Amb aquest llibre, Toni Sala fa un exercici nou. Per primera vegada abandona els terrenys de la ficció, la crònica o l'assaig i enfila els camins de la memòria per explicar-nos com era la seva família, propietària d'un hotel i d'una hípica al Sant Feliu de Guíxols i la Platja d'Aro de l'últim terç del segle XX. A través del retrat de la seva família ens proposa el retrat precís de tota una època en un ambient determinat (la vida de la gent dedicada al turisme en una població de la costa als anysn 70, 80 i 90), un món peculiar i ple de personatges poc convencionals. A l'hora de presentar-los, Toni Sala ens ensenya també els aspectes essencials de la seva infantesa i la seva adolescència, amb les experiències i les descobertes que hi van associades. Una família és un retrat familiar i una crònica de la pròpia adolescència, però el valor del llibre no s'acaba en el que és purament documental: també hi ha molta capacitat de compendre com funcionen les persones i com estan fetes les relacions familiars i de parella, i molta introspecció'marca de la casa'.

Una antologia poètica que dóna veu a presos i criminals. Les reflexions i els poemes que es mostren de cada un d'aquests autors és una visió a la vida interior d'aquestes persones que han comes crims horribles i malvats, com Bonnie Parker, Ted Bundy o Elizabeth Wettlaufer. Els poemes, traduïts al català per Irene Solanich, inclouen una petita descripció de cadascun dels autors i una il·lustració de Georgina Armadàs.-

«No sé encara per què se m'ha acudit començar unes memòries», explica Capmany, l'any 1987, al volum Mala memòria. «Em sembla que fins i tot havia dit que no ho faria mai». Sortosament, se'n va desdir. Aquestes memòries adquireixen, sens dubte, una irradiació peculiar. La interrelació constant entre passat i present té, a més, una voluntat col·lectiva, de llegat a les generacions futures; per això, més enllà de ser un passeig pels escenaris del record, aquestes memòries assenyalen aspectes de la societat que encara ara, tants anys després, no hem pogut resoldre. Maria Aurèlia Capmany continua sent una advertència.

Amb divuit anys i tot just acabada l'escola, en Karl Ove se'n va a fer de mestre a un poblet de pescadors al nord de Noruega, molt a prop del pol Nord. La feina no li interessa gens: la seva intenció és estalviar prou per viatjar pel sud d'Europa mentre busca el temps i l'espai per començar la seva carrera literària. D'entrada, tot va com una seda: escriu els primers contes, s'integra ràpidament amb la gent del poble, molt hospitalària, i li surten unes quantes pretendentes molt guapes. Però quan la foscor de les llargues nits polars comença a ennegrir el paisatge, la vida d'en Karl Ove també s'enfosqueix: els contes que escriu són repetitius, cada dia beu més i té buits de memòria inquietants, els intents incansables de perdre la virginitat acaben sempre de manera vergonyosa i humiliant i, amb molta angoixa, s'enamora d'una alumna de tretze anys. També s'hi barregen els seus anys d'institut i les arrels dels problemes que pateix ara, i hi batega l'ombra del pare, separat de la mare i cada dia més alcoholitzat.

Trilogia de Copenhaguen recull els tres llibres de memòries de Tove Ditlevsen, una de les veus més importants i singulars de la literatura danesa. Extraordinàriament honesta i vulnerable, pionera de l'inclassificable gènere confessional, l'escriptora explora temes com la família, el sexe, la maternitat, l'avortament, l'addicció i el fet de ser artista, dona i de classe obrera, i narra la tensió constant, de ben petita, entre la vocació d'escriptora i la seva condició de filla, parella, mare i, més tard, drogoaddicta. La primera part, Infantesa, ens presenta una nena rebel i tossuda, obsessionada per convertir-se en una gran poeta; a Joventut hi descriu les primeres experiències sexuals i professionals, i l'alliberament que li suposa independitzar-se de la família; i a Dependència, el llibre més devastador de la trilogia, ens narra els seus matrimonis —es va casar quatre vegades— i la seva baixada als inferns de la drogoaddicció. Per sobre de tot, però, Ditlevsen parla amb cruesa de la seva lluita per combatre les seves addiccions més profundes: l'acceptació dels altres, l'escriptura i l'amor.'Corrosiva, vibrant, impúdicament confessional... Una obra mestra', Liz Jensen, The Guardian'Sorprenent, honesta, completament il·luminadora i, al final, devastadora. Trilogia de Copenhaguen és magistral no només per la seva honestedat i lirisme: tots tres llibres viatgen fins als límits més foscos de l'experiència humana i en retornen, tocats de mort però magistralment eloqüents', Alex Preston, The Observer'Un dels millors llibres que he llegit aquest any: et penetra com un taló d'agulla i, un cop a dins, fa la seva feina', John Self, New Statesman

EDICIÓ IL·LUSTRADA PER PEP BOATELLA Si creus en els somnis, es faran realitat. Creure i crear són a poques lletres de distància. El món groc és un món fantàstic que vull compartir amb tu en aquesta edició il·lustrada per celebrar la traducció a 30 idiomes i els més de 2.500.000 d'exemplars venuts. En El món groc hi trobaràs els descobriments que vaig fer durant els deu anys que vaig estar malalt de càncer. És curiós, però la força, la vitalitat i les troballes que fas quan estàs malalt serveixen també per quan estàs bé. Amb aquest llibre vull que coneguis aquest món especial i diferent, però vull que descobreixis els «grocs»: el nou esglaó de l'amistat, aquelles persones que no són ni amants ni amics, aquella gent que s'encreuen a la teva vida i que, amb una sola conversa, poden arribar a canviar-te-la. No t'avanço res més, hauràs de llegir el llibre per poder començar a trobar els teus «grocs». Potser un d'ells sigui jo... Vols saber qui són els teus «grocs»? Albert Espinosa

Amb l'estudi dels dietaris de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971) i la recerca de la documentació familiar, l'autor ens endinsa en el pensament de l'empresari suecà, exemple de mecenes, que exercí alhora d'intel·lectual i de líder cívic. Encara que el llibre se centra en l'anàlisi del manuscrit'Varia I'(1934-1935), l'autor en completa l'estudi amb la revisió de diversos textos dels volums dietarístics més importants, amb l'objecte d'oferir al lector una visió més arredonida de les aportacions de don Nicolau sobre els aspectes més recurrents del seu ideari: les connexions entre llengua i nació, el valor històric de la toponímia, la visió del valencianisme i les relacions del País Valencià amb Catalunya i Balears. Don Nicolau fou un dels escassos membres de la burgesia valenciana que es manifestà lleial a la llengua i al país en un moment en què la burgesia valenciana, encara que majoritàriament valencianoparlant, tendia a adoptar el castellà com a llengua de cultura i de relació.

Isidre Molas, sòlid referent per a la militància d'esquerres, recorre a la memòria personal per evocar l'experiència que el va introduir en la vida adulta, la creació del Front Obrer de Catalunya (FOC). En aquest grup polític va descobrir el sentit de l'actuació pública i la responsabilitat d'escollir els camins pels quals creia que havia de transitar el país, sense cedir al rampell de les emocions. Des de l'ingrés com a estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona l'any 1957 ─on va començar la militància política─ l'autor repassa el seu compromís de vida amb el sentiment i la voluntat transformadora d'una època i d'un poble. És el relat d'una lluita obligadament clandestina per construir un futur potser imperfecte però millor que el present d'aleshores.

Menció especial Premi Llibreter 2019. La filla regularment fa les maletes i se'n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l'empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què? Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d'Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d'atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut. Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d'un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.

Amb lúcida metàfora i amb una llengua clara i expressiva, Miquel-Lluís Muntané convida el lector a compartir a Frontisses. Mirades a una primavera les seves experiències i peripècies, viscudes en un estat de discerniment i relativisme moral, la primavera d'aquest any alhora tan convuls com expectant per a la nostra societat.

Només escoltant el plor de la terra es pot narrar aquesta història. Així ho transmet l'autora d'aquest llibre, la seva especial sensibilitat li ha murmurat totes i cadascuna d'aquestes línies, amb dolçor, amor i poesia. Encara avui no és fàcil parlar de guerra. Amb respecte, compassió i tendresa, ha escoltat la Lola al nostre avi relatant aquestes històries (com passant de puntetes perquè la guerra no tornés a descobrir-lo) i ella amb les seves mans, guiada per la veu de la seva ànima, ha bressolat aquestes paraules com si d'un fràgil bebè es tractés, i les ha dipositat en aquest llibre amb summa cura. Desitjo que la seva lectura ens ensenyi com mínim, a estar en PAU amb nosaltres mateixos. —Ayla Galí Salmerón

El llibre de memòries íntim, poderós i inspirador de l'ex-primera dama dels Estats Units. Protagonista d'una vida plena i d'èxit, Michelle Obama ha esdevingut una de les dones més icòniques i captivadores de la nostra era. Com a primera dama dels Estats Units d'Amèrica i primera afroamericana en realitzar aquesta funció, va contribuir a fer que la Casa Blanca assolís els índex d'obertura i pluralitat més grans de la història; es va erigir com a defensora destacada de les dones i les nenes als Estats Units i a la resta del món; va proposar canvis dràstics amb la finalitat de promoure uns hàbits saludables i actius en les famílies i va acompanyar el seu marit quan el país passava per alguns dels moments més terribles de la seva història. Durant aquesta trajectòria, ens va ensenyar passos de ball, va fer furor al programa Carpool Karaoke i va aconseguir criar dues filles que toquen de peus a terra tot i l'implacable escrutini dels mitjans de comunicació. A les seves memòries, profundament reflexives i fascinants, Michelle Obama invita el lector a entrar dins el seu món tot narrant les experiències que han bastit el seu caràcter: des de la infantesa a la zona del sud de Chicago fins als anys que va viure a la residència més famosa del món, passant també per l'etapa de directiva empresarial, durant la qual va haver de compaginar la maternitat amb la vida professional. Fent gala d'una honestedat sense límits i d'un agut enginy, descriu els seus triomfs i les seves decepcions a l'esfera pública i també a la privada, i narra sense embuts la història de la seva vida amb veu pròpia. Càlid, lúcid i revelador, Becoming és un relat excepcionalment íntim d'una dona de gran moralitat i vàlua, que una vegada rere una altra ha superat les expectatives. La seva història ens inspira a seguir el seu exemple.

La Nadia Murad va ser víctima de la gihad sexual de l'Estat Islàmic. Ara s'ha convertit en defensora dels drets humans, en la primera persona en ser anomenada Ambaixadora de Bona Voluntat per la Dignitat dels Supervivents del Tràfic de Persones de les Nacions Unides y ha estat nominada al Premi Nobel de la Pau. Aquesta és la seva història. El 15 d'agost de 2014, la vida de la Nadia Murad va canviar per sempre. Les tropes de l'Estat Islàmic van irrompre en el poblet del nord de l'Iraq on vivia, i on la minoria yazidita feia una vida tranquil·la, i hi van cometre una massacre. Van executar homes i dones, entre ells la seva mare i sis dels seus germans, i els van amuntegar en fosses comunes. A la Nadia, que aleshores tenia vint-i-un anys, la van segrestar juntament amb milers de noies i nenes, i la van vendre com a esclava sexual. Els soldats la van torturar i violar durant mesos, fins que una nit va aconseguir fugir de miracle pels carrers de Mossul. Així va començar per a ella el llarg i perillós viatge cap a la llibertat. De petita, la Nadia, una nena criada al camp, mai de la vida no hauria imaginat que un dia parlaria a l'assemblea de les Nacions Unides ni que seria nominada al Premi Nobel de la Pau. No havia trepitjat mai Bagdad, ni tan sols havia vist un avió. Avui, la història de la Nadia insta el món a parar atenció al genocidi del seu poble. És una crida a l'acció per aturar els crims de l'Estat Islàmic, un testimoni poderós de la força de la voluntat humana. Jo seré l'última és, alhora, una carta d'amor a un país desaparegut, a una comunitat vulnerable i a una família devastada per la guerra. El valor i el testimoni d'una noia poden canviar el món. Perquè no s'oblidi, perquè vol ser l'última persona que hagi deviure-la, la Nadia ens explica la seva història. Ressenyes: «No, no és un llibre més, no es tracta d'una altra història de la guerra, es tracta d'un testimoni esgarrifós davant del qual no podem ni hem de romandre indiferents i, per tant, hem de fer l'impossible per fer realitat que un dia la Nadia vegi asseguts davant del Tribunal de La Haia tots aquells homes que van portar a les entranyes de l'infern a milers de nenes i dones.» Julia Navarro, Europapress «Una narració crua i aterridora del genocidi religiós i de la vida en captivitat d'una jove supervivent yazidita sota l'Estat Islàmic. Amb detalls vívids i una emoció autèntica i esquinçadora, l'autora relata no solament la seva inimaginable tragèdia, sinó també la de tot un poble, el seu, ignorada pelmón sencer. Una autobiografia devastadora, i inspiradora alhora, que empeny el lector a l'acció urgent.» Kirkus Reviews «Nadia Murad forma part d'aquesta llarga i invisible història de dones fortes i indomables a les quals ni la violació com a tàctica de guerra ha pogut doblegar, que segueixen en peu i estan disposades a trencar l'odiós silenciimposat i a exigir justícia i llibertat per a les seves germanes.» Times («Les 100 persones més influents del 2016») «En aquestes memòries, magnífiques i intenses, l'activista dels drets humans Nadia Murad narra el seu captiveri a Irak com a esclava sexual de l'Estat Islàmic. Aquest llibre és un testimoni lúcid de la crueltat de l'Estat Islàmic i de la devastació causada per la guerra a Irak.» Publishers Weekly «La Nadia és més que una supervivent... És una dona valenta, amb empenta, decidida, obstinada i apassionada, que ha decidit aprofundir en ella mateixa i explicar els pitjors horrors als quals qualsevol de nos altres podria veure's sotmès, perquè altres persones no hagin de passar pel mateix.» Samantha Power, ambaixadora dels Estats Units a les Nacions Unides

El 1961 Bob Dylan arriba a Nova York i s'instal·la a Greenwich Village disposat a trobar-se amb Woody Guthrie que, en aquells moments era el cantautor a qui volia emular. El jove Dylan es guanya la vida tocant en diferents locals mentre viu una gran història d'amor i es desenvolupa com a autor. Aquesta entrada en el món de la música professional, que culminarà amb el seu primer contracte discogràfic, és el rerefons de'Cròniques I', un llibre que recull impressions, vivències i reflexions, que presenta al primer Dylan com un creador animat per una inquietud infinita. Si coneixíem la qualitat de Dylan com a poeta,'Cròniques I'ens descobreix a un narrador extraordinari, capaç de combinar el record, l'elegia i les observacions més incisives.

Aquest llibre sincer es la conseqüència d'una necessitat del propi Iniesta: la d'explicar-se com a jugador de futbol, però sobretot com a esser humà. Per aconseguir-ho utilitza la seva pròpia veu i ens explica com va ser la seva infantesa i la seva adolescència a Fuentealbilla i a la Masia, com va viure els moments més feliços i els més tristos de la seva carrera esportiva i com és la seva vida quotidiana, voltat de la seva família i els seus amics. Però, La jugada de la meva vida també conta amb els testimonis de tots aquells que han compartit molts dels grans moments d'Iniesta. Els seus companys del Barça, els seus amics d'infantesa, els seus companys a la selecció espanyola i els seus entrenadors. La jugada de la meva vida ens descobreix a la persona que s'amaga darrera del mite.

Més de dues-centes figuretes de fusta i d'ivori, cap d'elles més gran que una capsa de llumins, són l'origen d'aquest fascinant llibre en què Edmund de Waal descriu el viatge que han fet al llarg dels anys. Un viatge ple d'aventures, de guerra, d'amor i de pèrdua, que resumeix, en la història d'una família, la història d'Europa dels segles XIX i XX. Un text evocatiu i de gran bellesa que comença amb una petita llebre d'ulls d'ambre que es barreja amb les monedes dins d'una butxaca, i acaba, com tot autèntic viatge, amb el descobriment d'un mateix.

'El món d'ahir'és un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent, escrit a més amb el mestratge d'un europeu amarat de civilització i nostàlgic d'un món que es desintegrava a passos agegantats. Escriptor extraordinàriament popular i testimoni d'excepció dels canvis que van trasbalsar l'Europa del segle XX entre les dues guerres mundials, Zweig recorda, desposseït i en terra estranya-en unes circumstàncies personals d'insospitat dramatisme-, els moments cabdals de la seva vida, paral·lela al desmembrament d'aquella Europa central que es volia més lliure i segura, a recer de la bogeria i la tempesta. El resultat és un llibre fonamental, una de les millors obres de Zweig i referència inexcusable per entendre els deliris d'un segle devastador.'La memòria del nostre passat més proper, exprimida per la sensibilitat d'un gran escriptor que el va viure amb absoluta intensitat'. Robert Saladrigas,'La Vanguardia''Una gran radiografia de la cultura europea moderna'. Rafael Argullol,'El País''Un home extraordinàriament sensible a qui el xoc de viure les dues grans guerres a Europa el va portar a recollir aquest lúcid testimoni'.'AVUI''El recomano amb vehemència als lectors'. Jordi Llovet,'El País'

Els «grocs» son aquelles persones que se situen entre l'amor i l'amistat, aquelles persones que donen sentit a la nostra vida. «El món groc és un món fantàstic que vull compartir amb tu, és el món dels descobriments que vaig fer durant els deu anys que vaig estar malalt de càncer. És curiós, però la força, la vitalitat i les troballes que fas quan estàs malalt serveixen també quan estàs bé, en el dia a dia. »Aquest llibre et farà conèixer i entrar en aquest món especial i diferent, però sobretot et farà descobrir els'grocs': el nou esglaó de l'amistat, les persones que no són ni els amants ni els amics, aquella gent que s'encreua a la teva vida i que amb una sola conversa pot arribar a fer-la canviar. No t'avanço res més, hauràs de llegir el llibre per poder començar a trobar els teus'grocs'. Potser un d'ells sigui jo... »El món groc parla de com és de senzill creure en els somnis perquè aquests es creïn. I és que entre creure i crear només hi ha poques lletres de distància. »A què esperes per saber qui són els teus'grocs'?» Albert Espinosa Críticas: «L'Albert parla d'un món a l'abast de tothom, i que té el color del Sol: el món groc. Un lloc càlid on els petons poden durar deu minuts, on els desconeguts poden ser els teus millors aliats, on la por perd el seu significat, on la mort no és allò que els passa als altres i la vida és el més valuós. Aquest llibre parla de tot això, de tot el que sentim i no diem, de la por que ens treguin el que tenim, de reconèixer-nos de manera completa i apreciar qui som cada segon del dia. Llarga vida a l'Albert!» Eloy Azorín, actor