Search

Aquest monogràfic sobre Joan Fuster inclou setze aportacions de diferents especialistes i estudiosos que aprofundeixen en l'estudi i l'anàlisi de la seua producció i en la seua personalitat a partir de noves lectures, realitzades amb motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. La revisió i l'apropament al llegat de l'escriptor de Sueca es fa, sobretot, des dels tres àmbits acadèmics més vinculats a la seua obra escrita i el seu pensament. En la primera part,'Des de la filologia', s'analitzen aspectes de la seua creació literària i dels estudis d'història de la literatura i d'història social de la llengua, com ara la reescriptura, la relació amb exiliats o la cultura de masses. La segona,'Des de la història', aprofundeix en diversos dels seus treballs d'història social, política i cultural, com els seus usos de la història, la vinculació amb historiadors o les seues relacions amb la cultura gallega. Finalment,'Des de la filosofia', es revisa el seu pensament mitjançant les connexions i els contrastos amb altres autors i obres de plantejaments semblants, o amb l'anàlisi del plantejament intel·lectual i el mètode dels escrits sociopolítics.

La Generalitat, el nom que actualment designa les institucions de l'autogovern valencià, recupera el d'una institució nascuda en la segona meitat del segle XIV i perfilada en la seua naturalesa, composició i funcions el 1418, fa més de 600 anys. Amb motiu de l'efemèride, el 2018 es va celebrar un congrés internacional organitzat per les cinc universitats públiques valencianes i patrocinat per la Generalitat. El present volum recull les comunicacions presentades a la sessió dedicada a la història de la institució. En total, disset textos que examinen, respectivament, les relacions entre la Generalitat i les Corts –no debades la Diputació del General o Generalitat va nàixer com a diputació permanent d'aquestes i estava integrada pels representants dels tres estaments o braços–; els precedents –els diputats del General–; l'estructura funcionarial; les reformes tècniques i administratives; l'arrendament dels impostos –les generalitats–; els beneficiaris del deute públic que emetia; el paper dels conversos; les relacions amb els mudèjars; les seues funcions polítiques, més enllà de les fiscals, i el seu caràcter governamental; la relació entre la Generalitat i els estaments, i la polèmica historiogràfica sobre la representativitat política de l'una i dels altres; el seu paper en la gestió dels recursos naturals i l'explotació intensiva de les zones humides, i la seua dissolució al segle XVIII. Un conjunt d'estudis que amplien i milloren el coneixement de la institució que va ser, durant els seus tres segles i mig d'existència,'la veu del regne'.

El drama dels valencians deportats als camps de concentració nazis és ja conegut, però en aquest estudi es realitza des d'una mirada més concreta, tant des del punt de vista territorial --centrada en la comarca de la Ribera--, com vital, de l'experiència viscuda que s'ha recollit en un grapat de biografies. Es tracta d'una recerca que assumeix el paper de l'historiador en la transmissió i relleu de la memòria, tal com desitjaven els supervivents dels camps d'extermini que aspiraven, abans de desaparèixer, a passar-nos el testimoni com a guardians de la memòria. Un paper que els autors d'aquest llibre han reivindicat, incorporant el concepte «d'haver de recordar», aplicat ací a la memòria d'aquells valencians i valencianes que van sofrir la deportació i l'extermini després d'haver hagut d'abandonar la seua terra i marxar cap a l'exili.

En més d'una ocasió, Joan Fuster va especular amb la idea de la caducitat de l'assaig. Si es donaven determinades circumstàncies, aquest gènere literari, emblema de la modernitat, podria deixar de tenir sentit en la societat del segle XXI. Tanmateix, ara que ens acostem al primer quart de la centúria, sembla que l'assaig manté un paper clau en el món cultural. Serà així en el futur? Davant de reptes com la crisi climàtica o la intel·ligència artificial, aquest «reducte humanístic d'opinió», pot continuar vigent? En aquest volum, sis especialistes agafen el guant de Joan Fuster i reflexionen sobre l'assaig actual, alhora que s'interroguen sobre el seu desenvolupament al llarg de les pròximes dècades. Des de la teoria literària fins al feminisme, des dels processos editorials i periodístics fins a la carrera acadèmica, el llibre conjuga diferents arguments i perspectives per a suggerir algunes respostes i, sobretot, per a suscitar noves preguntes.

Malgrat la diversitat d'estudis existents sobre l'obra de Joan Fuster, la seua faceta com a traductor ha rebut fins ara una atenció parcial i superficial, limitada a articles esparsos i a aspectes molt concrets. En aquest estudi s'aborda la figura del Fuster traductor des de diferents vessants –l'activitat traductora, el seu paper com a promotor de traduccions, el model de llengua i les solucions de traducció–, dins un marc general de recerca històrica i descriptiva. El buidatge del seu fons epistolar, d'expedients de censura de les traduccions, pròlegs, anotacions dietarístiques, etc. permet de reconstruir la informació contextual necessària per a entendre el seu'modus operandi'com a traductor, com ara les circumstàncies que van dur-lo a exercir la traducció i que van condicionar el procés editorial dels projectes en què participà. Alhora, els resultats obtinguts a partir de la minuciosa descripció textual de la seua traducció de'La pesta'd'Albert Camus (1962) complementen i enriqueixen la informació obtinguda en la fase de recerca prèvia, per tal com permeten comprovar que el context en què es realitzà afecta tant les solucions de traducció de Fuster com de l'edició publicada.

A partir d'una exhaustiva recopilació de fonts documentals –sobretot, de notícies de premsa des de mitjan segle XIX fins a l'actualitat– analitzem la sorprenent història, antiga i recent, de l'edifici de més plasticitat i projecció sociocultural de la capital del Túria, que anomenem la Plaça de València atenent els seus múltiples usos, l'impacte i l'obertura al conjunt de la ciutadania en tots els temps. Des de la seua arquitectura en el marc de l'urbanisme valencià, el focus es traslladarà cap a l'explosió i diversitat d'espectacles celebrats en la plaça de bous, entre els quals dediquem un capítol específic als musicals, fins arribar al seu protagonisme inigualable en l'arena política i el seu paper, en gran manera desconegut, durant la Guerra Civil Espanyola.

L'extensa bibliografia dedicada a Joan Fuster inclou estudis sobre els seus papers polítics, sobre els seus textos d'història social, sobre els seus escrits de literatura, sobre el seu estil tan característic, sobre els seus aforismes, sobre la seua poesia, etc. Tanmateix, per a cercar algun treball en què es pose la lupa, des d'un punt de vista estrictament literari, sobre un corpus determinat d'articles del suecà, hauríem d'acudir a introduccions de reculls o antologies, a apunts dispersos o, fins i tot, a alguna nota a peu de pàgina. Amb la intenció de cobrir, si més no, una porció d'aquest nínxol, s'aborda l'anàlisi literària del corpus conformat pels cent trenta articles que Fuster va publicar en les dues seccions mensuals que mantingué amb regularitat en la revista'Serra d'Or':'Restriccions mentals'(1968-1973), primer i, posteriorment,'Passar el dia, empènyer l'any'(1978-1984).

Des que, en l'últim terç del segle XVIII, Johann Gottfried Herder començà a difondre el seu concepte de'volkgeist'o esperit del poble, amb atenció especial a reivindicar la unió indestriable entre nació, llengua i literatura, s'obriren les portes a un replantejament global dels estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX, ajudant a la conformació dels estats nació contemporanis. En les terres catalanoparlants, l'anàlisi que en feu Joan Fuster és fonamental: des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per l'ús de la mateixa llengua, amb un paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport d'un Estat nació. Una singularitat europea que va merèixer la mirada atenta i apassionada del nostre intel·lectual més influent i que ací s'estudia amb profunditat.

La'Crònica universal de 1427', escrita la segona meitat del segle XV, s'emmarca en un context històric en què la redacció d'aquests tipus d'obres historiogràfiques no era cap novetat. De fet, aquesta'Crònica'dona per finalitzat el període de major efervescència quant a la producció de cròniques universals en català, que van viure una època d'esplendor al llarg dels segles XIV i XV. L'obra es pot dividir en tres parts molt desiguals entre si: a la primera, la més extensa, l'autor narra la història bíblica des del Gènesi fins a la mort i passió de Jesucrist. La segona part es fonamenta en les dues principals autoritats medievals, la imperial i la pontifícia, per bastir el relat històric des de la mort de Crist fins als inicis del regnat de Pere el Gran. A partir d'aquest punt, la crònica perd el seu caràcter universal i se centra en els afers reials i militars de la Corona d'Aragó fins al regnat d'Alfons el Magnànim, parant especial atenció en els fets històrics –i també en altres d'anecdòtics– del regne de València. L'objectiu del compilador és mostrar el paper dels monarques de la Corona d'Aragó, i especialment del regne de Valencia, com a part integrant del torrent ininterromput de aquella historia universal.

L'Horta de València és l'àrea irrigada històrica més gran i coneguda de la Mediterrània occidental i s'ha discutit durant molt de temps quins n'eren realment els orígens; ara sabem que estan vinculats, sens dubte, al període d'al-Àndalus. Més enllà d'aquest debat, la present obra empra els mètodes de l'arqueologia hidràulica i l'anàlisi morfològica de les estructures agràries per a analitzar la formació i l'evolució de l'horta en relació amb la societat andalusina, que s'hi erigeix com l'autèntic objecte d'estudi. En quin moment, com i per què van forjar i ampliar els grups camperols andalusins l'Horta de València? Ací es proposen diverses fases de construcció, que pareixen estar relacionades amb l'evolució i els canvis socials que es van produir durant aquella època, i fins i tot es planteja una hipòtesi d'adscripció cronològica per a cada fase. També s'analitza el paper que hi va tenir la ciutat de València com a seu del mercat i del poder, així com la possible intervenció dels diversos estats islàmics andalusins en tota aquella evolució, en el context d'una societat tributària com era l'andalusina.

Les últimes dècades han posat de manifest fins a quin punt interessen els marges de la literatura si volem veritablement entendre el seu centre, el restringit grup d'obres que conformen el cànon. El desafiament que afrontem en aquests moments rau en l'ampliació del nostre punt de vista: la literatura ha canalitzat la resposta de la societat europea (i no només de l'europea) quan s'ha enfrontat a les dificultats de la seva història. Entendre cabdalment la seva funcionalitat, la seva utilitat (potser aquesta paraula, des del moment en què hom la qüestiona, sigui la clau dels nostres dubtes actuals) passa per la investigació de les inquietuds que la van incitar i de les respostes que va concitar. En altres termes, la dimensió pragmàtica de la literatura pot ajudar-nos a entendre i a conservar el paper primordial que ha ocupat des que l'home va aprendre la màgia de la paraula i l'eficàcia de l'escriptura.

Al 1715 José Patiño informava a Felip V que el Braç Militar de Catalunya «se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros». Aquest llibre pretén explicar com funcionava el Braç Militar i entendre de quina manera el seu desenvolupament històric en va fer una institució clau per entendre la Guerra de Successió a Catalunya. Preguntar-se pel Braç Militar suposa endinsar-se en els trets específics de la noblesa catalana al segle xvii, una noblesa que en aquell moment pateix una crisi d?identitat a nivell europeu. En aquest context: quin paper van tenir els membres de l?estament militar? Qui controlava la institució i quina va ser la reacció de la noblesa catalana davant la crisi generalitzada de l?estament? La resposta a aquesta i altres preguntes les podreu trobar dins les planes d?aquesta obra.

Ja des dels primers economistes clàssics, el sector públic ha estat un dels camps problemàtics més interessants en què ha centrat el seu interès la perspectiva econòmica. Aquesta obra, adreçada no únicament a estudiants sinó a un ampli ventall de lectors interessats, presenta l'economia pública en les societats democràtiques modernes d'una forma original i no exempta d'una determinada visió crítica. A més de caracteritzar el sector públic de la manera més abstracta possible, s'estudien les possibilitats de corregir els errors i les limitacions dels mercats en el seu funcionament, errors que es poden produir en tots els àmbits d'actuació, com ara la presa de decisions col·lectives o l'execució a través dels aparells burocràtics; s'analitza el problema dels objectius públics en el disseny dels impostos, o el paper de les empreses públiques, entre altres temes.

La música és un art que ha estat sovint obviat per la historiografia. Aquest volum pretén contribuir a la correcció d'aquest desinterès i acostar-se al fenomen musical des d'una metodologia deutora dels nous corrents d'història cultural, cada vegada menys indiferents a aquesta manifestació artística. Agafant com a fil conductor les bandes de música valencianes, el llibre ens endinsa en un període de transformacions socials que fan possible el progressiu accés de molta gent a una cultura musical que barreja components universals amb altres de locals, en un procés en què interactuen manifestacions pròpies de la cultura d'elit i de la cultura popular. Les bandes, sostingudes per la societat civil, jugaren un notori paper protagonista al final del segle XIX i principi del XX, i es convertiren en motor artístic i en un dels senyals d'identitat valenciana per excel·lència.

La transició política del franquisme a la democràcia, segons polítics com Santiago Carrillo o Jordi Pujol, havia estat l'única possible. Però aquesta no fou la perspectiva de les organitzacions de l'esquerra revolucionaria ni de les organitzacions independentistes que van acabar relegades i marginades una vegada la política havia passat a ser «l'art d'allò que era possible». A més, altres institucions, com ara l'exèrcit o l'església, i moviments socials, com I'obrer o el feminista, van tenir un paper molt important que, malgrat tot, ha quedat en un segon pla. En aquest llibre es dóna veu a algunes de les associacions que des dels anys noranta lluiten per corregir una bona part de les assignatures pendents de la transició. La transició democràtica als Països Catalans recull diferents reflexions sobre la nostra història immediata que es realitzaren durant el simposi sobre la transició que va tenir lloc a València en el marc de la XXXIII edició dels Premis Octubre.

De la realitat més immediata i a l'abast del nostre poble, del País, fins a l'espai global on avui s'encreuen els grans fluxos humans, socials i econòmics que configuren un panorama conflictiu i sovint alarmant. Vet ací l'itinerari intel·lectual i moral d'aquest llibre, que no veu cap contradicció insalvable, sinó al contrari, una imbricació complementària, entre la dimensió més propera i viscuda, de vegades fins i tot íntima i personal, i els grans àmbits econòmics i polítics del món actual. Uns àmbits globals que ens condicionen amb una intensitat sense precedents, i que cal conèixer, amb els instruments analítics escaients, i seguir de prop. Escales diferents de condensació, doncs, mereixedores de reflexió i d'atenció, i en les quals Europa i la Mediterrània, els grans espais més propers, hi tenen un paper destacat. En aquest assaig, impregnat segons confessa l'autor, d'«un tarannà que ben bé pot qualificar-se d'optimisme històric bàsic», es manté sempre «una esperança en la possibilitat d'aconseguir un model de convivència més eficaç i més just entre els homes». Com assenyalen en el pròleg Adela Cortina i Jesús Conill, «Josep Maria Jordán té amb escreix el bagatge científic i acadèmic escaient per a buscar una economia a l'altura del seu propi nom. Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de València i director del Patronat Sud-Nord d'aquesta Universitat, ha construït un llibre amb un estil lúcid d'escriptura cinematogràfica, registrant-hi els batecs del nostre món i del nostre temps».

Entre les grans ciutats que recolzaven -i es beneficiaven- del procés centralitzador de la fi de l'edat mitjana, construït al voltant de l'impost, i les comunitats camperoles que sobretot en patien les conseqüències, hi havia tot un ventall de petites ciutats que tingueren un paper clau en la consolidació del poder reial. El cas d'una vila valenciana com Castelló permet analitzar l'encaix dels poders locals en un marc administratiu cada vegada més centralitzat, i comprendre les estratègies dels dirigents municipals davant uns canvis que n'amenaçaven l'hegemonia. L'estudi dels prohoms que governaven la vida pública, amb les bases econòmiques i socials del seu poder, i les polítiques que duien a terme, defineix un model de joc polític local propi d'aquests nuclis mitjans, menys ofegat per les faccions oligàrquiques que a les grans ciutats i més dinàmic i conflictiu que als llocs estrictament rurals.

Aquest manual recull el contingut de les assignatures d'Àlgebra i Geometria I i II, del primer curs del grau en Física de la Universitat de València, a més de tractar temes complementaris que constitueixen la base matemàtica de les teories físiques actuals: la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat. Els conceptes que s'hi desenvolupen són bàsics en la formació de físics, matemàtics i enginyers.

Aquest estudi del text i el context del'Llibre de paraules i dits de savis i filòsofs'de Jafudà Bonsenyor (c. 1255-1331), en presenta una edició crítica seguint les pautes clàssiques de l'edició de textos antics, amb la novetat d'incloure un estudi paremiològic de cadascun dels enunciats sapiencials de l'obra. L'aportació documental d'enunciats concordants en traduccions d'obres sapiencials aràbigues o hebrees i localitzats en altres textos llatins i romànics, permet la formulació d'hipòtesis sobre les possibles fonts emprades per l'autor. Quant a Jafudà Bonsenyor, s'actualitzen i es completen les dades biogràfiques i es corregeixen errors, reiterats al llarg del temps, relatius a la seua vida i a la tradició de la seua obra, inclosa la traducció medieval. Així mateix, es detallen les errades paremiològiques contingudes en les transcripcions, edicions i traduccions modernes. Pel que fa al context de l'obra, fruit de la transmissió aràbiga de la saviesa oriental produïda en el temps de Jaume II com a rei de Sicília (1285-1295) i dels dominis continentals del Casal de Barcelona (1291-1327), s'exposa la relació cultural, estreta i productiva, entre Sicília i Catalunya, i es formula una reubicació, fonamentada de les obres sapiencials de l'època, a la Mediterrània occidental.

'Pantheisticon, o fórmula per a celebrar una fraternitat socràtica'(1720), la darrera obra de Toland, és una brillant exposició de la força i la perennitat de la natura, un exercici d'interpretació del pensament clàssic i un irònic pamflet antireligiós en forma de litúrgia paròdica. Escrit i pu- blicat originalment en llatí, va tenir una circulació limitada, no només pel seu format inusual, sinó també per voluntat de l'autor, que en va distribuir personalment uns pocs exemplars entre un cercle reduït d'amics. Aquesta obra constitueix un dels primers manifests en favor de la llibertat de pensament, de la recerca de la veritat i de l'amistat entre persones que no tenen por d'imaginar noves realitats.

Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identificar les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogràfica del País Valencià, els segles a cavall entre l'edat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges d'analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d'estats de la Corona d'Aragó i de l'Europa del moment. Algunes d'aquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat d'apropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir l'autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d'aprendre a llegir i a escriure –a casa, a l'escola, al taller–, cosa que no estava a l'abast de tothom. Una vegada superat l'esglaó del desconeixement lectoescriptor, s'inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part d'aquesta elit. En aquesta monografia, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a l'escriptura en un moment en què l'accés a l'educació estava sols a la mà d'uns pocs.

El despertar de la ideologia i del multilingüisme són dues novetats dels estudis sobre l'estandardització lingüística des del tombant del mil·lenni. Una ullada al món de les llengües actual ens porta a constatar l'aparició de nous règims de normativitat. Es tracta de propostes que no defugen la dimensió sociopolítica de l'estandardització, que reivindiquen l'empoderament de grups socials (i fins i tot del mateix individu) al marge de les elits, alhora que assumeixen la presència d'altres llengües en uns entorns comunicatius de més complexitat. S'observen indicadors de canvi en un món on la teoria de l'estandardització continua tenint una vigència destacadíssima. Els nous plantejaments ens arriben en el context sociològic de la postmodernitat. Serà fonamental, doncs, avaluar-ne l'adequació abans de projectar-los sobre ecosistemes de gran feblesa funcional com els que ofereixen les llengües minoritzades, una condició que en graus diversos caracteritza la constel·lació de comunitats de parla que conforma la llengua catalana.

Portaceli, degana de les cartoixes hispanes, va viure la seua esplendor al segle XV, quan es va convertir en una de les més influents del regne de València i, fins i tot, de la Corona d'Aragó, la qual cosa va enriquir el seu patrimoni arquitectònic i artístic. Per commemorar el 750 aniversari d'una institució que encara està viva i serveix als mateixos objectius i finalitats pels quals fou fundada –segueix regint-se per les'Consuetudines Cartusiae', les normes establertes al segle XII–, es presenta un recull d'una vintena d'estudis'ad hoc'bastits per investigadors de distinta procedència acadèmica, els quals versen sobre variades temàtiques al voltant de Portaceli, des de l'estudi del seu ric patrimoni i la seua història, fins a formes de posar-la en valor i donar-la a conèixer mitjançant les noves tecnologies. Una contribució excepcional per al seu coneixement que enriqueix les monografies dedicades fins ara a aquesta cartoixa.

L'any 1767, els jesuïtes que vivien a l'antic regne de València (190 en total) van patir les conseqüències del fet històric que més va commoure l'Europa catòlica del set-cents: l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de Carles III. A partir de les fonts documentals, es reconstrueixen els esdeveniments des de l'assetjament inicial a aquests religiosos valencians, amb la consegüent expulsió, l'exili involuntari a Còrsega i a Itàlia i, finalment, el retorn a terres valencianes quaranta-nou anys després. Una panoràmica completa, doncs, del procés fins a la restauració de l'orde jesuític i el restabliment d'aquest a València, el 1816.

Wittgenstein, separant-se de la tradició, no va practicar mai una filosofia narrativa, discursiva o argumentativa, sinó que hi emprà el comentari breu, l'observació lacònica, l'exemple o el contraexemple, l'apotegma, l'aforisme... I aquesta manera trencada d'escriure no sols genera el problema de com llegir els seus escrits –una lectura lineal no n'és mai aclaridora–, té també la conseqüència que no es pot presentar la seua filosofia fent servir el seu estil. Si es vol explicar Wittgenstein, és indefugible adoptar un format narratiu, discursiu i, de vegades, argumentatiu, és a dir, cal ser wittgensteinians no a la manera de Wittgenstein.

El record de Jaume I es pot conèixer a través dels testimonis escrits en la baixa edat mitjana –documents del seu regnat, poesies dels trobadors contemporanis, cròniques coetànies o pòstumes...–, però també, i sobretot, dels visuals: les subtils i enlluernadores miniatures dels manuscrits, les corpòries pintures sobre taules o les recreacions de la figura del rei en desfilades festives són algunes de les manifestacions de l'època que ens permeten connectar directament amb la idea que tenia la societat del seu temps del rei En Jaume. Com a vehicles de memòria, agitadores d'emocions i instructores sobre la història, les imatges tenen la capacitat de mostrar les diferents concepcions del monarca en el primer període després de la seua mort. La galeria és rica i el nombre d'obres destacat: cap monarca havia rebut tanta consideració –almenys en el camp de les arts visuals–, cap altre rei podia estar representat al bell mig d'una obra tan impactant com el'Retaule de sant Jordi del Centenar de la Ploma'ni podia ser rememorat de manera tan reiterada com en les festes de Sant Dionís i de Sant Jordi. Un fragment important de la memòria dels valencians, tant dels poderosos com dels vassalls, estava reservat per al monarca. I hui en dia continuem tenint-lo present. Aquesta monografia obre un túnel cap al record del rei en la València baixmedieval, cap a la ciutat i el moment en què van començar a barrejar-se el personatge històric i el mite.

Joan Fuster es va interessar pel'Tirant lo Blanc'd'una manera particular al llarg de tota la seua vida, però les seues aproximacions a la novel·la cimera de la literatura catalana medieval han estat fins ara ben poc remarcades. Aquestes lectures fusterianes són abordades de manera minuciosa en aquest estudi, que traça un recorregut cronològic per l'atenció de Fuster envers l'obra i també analitza com l'escriptor maldà per recuperar el'Tirant'com a clàssic de la literatura catalana, especialment enmig del context repressiu del franquisme. La recerca exhaustiva de documentació ha permès aplegar els seus escrits sobre el'Tirant', d'índole diversa –articles periodístics, estudis, cartes, conferències...–, i traure'n de nous a la llum. El conjunt, que s'edita i s'anota per primera vegada, esdevé un testimoni historicoliterari de primera magnitud, vist ara en perspectiva. Aquesta monografia, que va estar guardonada amb el Premi Joan Coromines d'investigació filològica, històrica o cultural (2022), convocat per la Societat Coral El Micalet, contribueix a valorar, des d'un angle nou, l'aportació inestimable de Joan Fuster al coneixement i a la comprensió de la nostra història cultural.

La metafísica és la disciplina filosòfica que es pregunta per l'existència i la naturalesa última de tot allò que ens envolta, i de nosaltres mateixos. En aquesta introducció als problemes i debats centrals de la disciplina des de la perspectiva de la tradició analítica, es formulen les qüestions següents: quins són els constituents últims de la realitat?, són tots particulars o també n'hi ha d'universals? Com pot una cosa canviar al llarg del temps i tanmateix preservar la seua identitat? Què vol dir que una cosa és causa d'una altra? I que una cosa siga essencial a una altra? Què són els mons possibles i com ens ajuden a entendre el món en què vivim? Al llarg dels cinc capítols que componen el llibre, es discuteixen les principals posicions i arguments en els debats contemporanis sobre aquestes qüestions, entre d'altres.

El professor Mateu Rodrigo, historiador medievalista de llarga i acreditada trajectòria docent i investigadora, reuneix en aquest volum una selecció de treballs de l'àrea de la cultura catalana medieval, vinculats particularment a València i publicats en el curs dels darrers anys en diverses revistes acadèmiques. Un primer bloc temàtic aporta informació documentada al coneixement de grans escriptors: Arnau de Vilanova i la persecució'post mortem'dels seus escrits espirituals; la vida a València del cronista Muntaner; contribucions a la genealogia del llinatge March al segle XIV, o a la família de Joanot Martorell en aquella mateixa època. Igualment, l'herència de Francesc Ferrer forneix proves de la identitat del poeta valencià. El segon grup es consagra a l'anàlisi d'algunes biblioteques significatives. La de l'Hospital dels Beguins il·lustra sobre l'espiritualitat d'aquell corrent religiós, mentre que les de Maria de Castella, reina d'Aragó, al Palau del Real, i la del canonge Guillem Serra són exemples d'una notable llibreria reial i d'una col·lecció eclesiàstica posseïdora de còdexs de gran vàlua, conservats fins avui a la Catedral de València. Clou la sèrie un estudi sobre Melcior Miralles, capellà d'Alfons el Magnànim, i les fonts sobre la guerra de Nàpols.

Aquesta és una «crònica lingüística i discursiva» de com es va conceptualitzar i presentar la pandèmia de la COVID-19 en el període que va des dels inicis, al febrer de 2020, fins al juny de 2021. Basant-se en conceptes de la retòrica i l'anàlisi del discurs –com la metàfora, el símil o la multimodalitat–, i de la terminologia –com els neologismes o la creativitat lèxica– reflexiona, en un to divulgatiu però rigorós des d'un punt de vista teòric, sobre la relació entre llenguatge i pandèmia. L'obra desgrana els episodis més destacats d'aquell període explicats gairebé en directe a partir de notícies i altres testimonis procedents dels mitjans de comunicació.

'Caputxeta a Hamelín'és la història de tres personatges units per la incomunicació i la crisi d'identitat, pels tabús, per la transició a l'edat adulta i la maduresa no resolta, per la violència i l'abús, per secrets socials i personals, per l'aïllament, per l'amistat i la traïció, per l'atmosfera de Twin Peaks, pels pobles turístics a l'hivern, amb música de fons de Nirvana, Smashing Pumpkins o REM. Però, per damunt de tot això és una tragèdia contemporània sobre fugides possibles i impossibles d'un món –el propi o el dels altres– en crisi perpètua.

Al llarg de les darreres dècades les economies s'han globalitzat i les relacions laborals han canviat: les institucions han experimentat transformacions i les estratègies i pràctiques dels actors socials s'han modificat, com també la dinàmica dels conflictes i la negociació. Per comprendre les relacions laborals actuals és necessari conèixer-ne la història, però també el desenvolupament dels canvis que s'hi han esdevingut, i aquesta ha estat una de les preocupacions que han inspirat la nova edició d'aquest manual, sobretot després de les successives crisis que han sacsejat el món del treball des del 2008. Així mateix, es traça una aproximació als dilemes i les controvèrsies que han sorgit en l'àmbit laboral i a les explicacions que s'ofereixen des del món acadèmic.

Aquest volum respon a un títol tan ampli i suggerent com Història Contemporània d'Amèrica amb una anàlisi exhaustiva de l'evolució històrica del continent americà, des de l'època de les independències nacionals fins al final del segle XX, en què s'inclouen tant els trets comuns com els específics dels dos hemisferis continentals. Els autors, per raons metodològiques i amb intencions didàctiques, han estructurat el volum des d'una doble perspectiva temàtica i narrativa, basada en l'aproximació de totes aquelles qüestions, problematitzades, que s'han demostrat especialment rellevants en diversos moments, àrees i societats, tot superant l'opció, més habitual i comuna de convertir la història contemporània d'Amèrica en una col·lecció concatenada de petites històries nacionals de cadascun dels països.

El 5 d'octubre de 1867 s'inaugurava la Escuela Normal de Maestras de València amb el suport de la Universitat, l'Ajuntament i la Diputació de València. Al llarg de 150 anys, aquesta institució pública, seglar i, en el seu origen, de caràcter específicament femení, ha format les mestres que han educat les dones en les escoles valencianes. El recorregut per la seua història ens mostra el doble compromís pedagògic i social de professores i alumnes, els esforços per convertir-la en un centre renovador i de prestigi en el primer terç del segle XX, la desfeta durant el franquisme i les dificultats per la recuperació pedagògica fins arribar a l'actual Facultat de Magisteri. Al mateix temps, ens permet una mirada a l'evolució de la societat valenciana i les tensions produïdes entre els models de dona més innovadors i aquells més tradicionals. Tot plegat, unes pàgines de la història de l'educació valenciana, fins ara desconegudes, on les dones van ser les protagonistes indiscutibles.

L'obra creativa de José Antonio Valls Subirats (1958-1983), músic d'Alcanar que va morir prematurament abans de poder desenvolupar la seua prometedora trajectòria com a compositor, director, intèrpret i docent, no s'ha estudiat fins ara amb la profunditat que es mereix. En aquest llibre, a mode d'homenatge, s'analitza la seua figura des d'un punt de vista biogràfic, pero també com a acadèmic i professional, estudiant la seua producció per a determinar les característiques que el defineixen com a compositor, els seus recursos creatius i els seus lligams amb músiques foranes, com ara el jazz.

'Històries originals de la vida real'és un llibre d'instruccions per a convertir les joves lectores en ciutadanes virtuoses de la'res publica'. La transformació, però, no ve de la mà de la mare o del pare, sinó d'una institutriu; Wollstonecraft trenca amb la fantasia de la mare perfecta, condemna l'essencialisme de les dones com a mares instintives i naturals, i entronitza la figura de la mentora com a guia per al creixement ètic de les joves.'Lliçons per a Fanny'torna a la mare com a primera educadora de les filles i tanca un cercle en què tant les mares com aquelles que puguen fer de mares són assenyalades no com a criadores sinó com a educadores fonamentals de les dones de les noves generacions.

A Biar, vila fronterera del sud-est del País Valencià, any rere any es representa, el segon dia de les festes majors de Moros i Cristians, el Ball dels Espies. L'afamada tonada, amb la pantomima, l'ambaixada, el ball, la Mahoma i els versets conformen en l'actualitat un dels actes festius més emblemàtics de tot el País Valencià. Aquest estudi, a més de traure a la llum la primera transcripció coneguda del Ball dels Espies –obra inèdita de Manuel Quislant Botella– i reivindicar la figura del seu autor, presenta una mostra per ordre cronològic de les diverses variants melòdiques de la tonada, classifica les melodies semblants que s'interpreten arreu del País i fa una comparativa entre les estructures dels diferents balls de nanos i la versió de Quislant, tot relacionant-les amb certs aspectes del Ball de Torrent. Finalment, aporta dues instrumentacions per a banda de música i una adaptació per a dolçaina i tabalet.

El conjunt patrimonial de Sagunt mereix una reflexió minuciosa, ja que conforma una fita històrica i cultural que el situen com un clar exemple del que la Unesco qualifica com a lloc patrimonial. Les restes, testimoniatges d'un passat històric excepcional, posicionen la ciutat com a paradigma d'un patrimoni integral que enclou béns culturals d'èpoques antigues i també del passat industrial més recent, a més de paisatges culturals emblemàtics fossilitzats des de l'antiguitat i d'altres més novells, passant per la muntanya, el regadiu històric i les activitats portuàries: del Grau Vell als alts forns i l'activitat siderúrgica. Sagunt pot considerar-se com un metajaciment en si mateix, una ciutat clau en la cultura del Mediterrani, cruïlla cultural i històrica i lloc de confluència de camins històrics tant terrestres com marítims.

L'assaig d'Adrienne Rich, fonamental dins la crítica literària feminista, canvià la forma de llegir l'obra d'Emily Dickinson, la poeta anglòfona més avantguardista del segle XIX. Bandeja la llegenda de la tímida reclusa d'Amherst, per a presentar-la com a una creadora conscient de les extraordinàries dimensions del seu talent, que trià l'allunyament del món per construir-se un espai de llibertat artística. Rich interpreta les seues imatges volcàniques com a símbol fonamental de la seua poètica. La violència del foc que esclata de sobte i causa destrucció nia al si de la llar tradicional, i Rich afirma que la poesia dickinsoniana és transgressora perquè aquest poder hi està controlat. El volcà és perillós per allò que amaga; els silencis de Dickinson són prova de la seua transgressió en aparença continguda. De la lectura de Rich emergeix una poeta conflictiva que, lluny de ser una senzilla víctima dels constrenyiments de l'època, va saber aprofitar les circumstàncies per a construir la seua obra poètica.

Joan Fuster fou un cas modèlic d'autor vocacional, que va saber convertir en professió una necessitat personal de comunicar-se mitjançant l'escriptura col·laborant habitualment en la premsa escrita. El resultat de la seua intensa dedicació foren milers d'articles apareguts en periòdics i revistes de periodicitat setmanal, mensual o anual, una tasca que no sols va ser la seua professió, sobretot entre els anys cinquanta i setanta, sinó que havia de ser i és un aspecte definitori de la seua manera d'escriure, de la seua escriptura. Més de quatre mil col·laboracions foren publicades en mitjans com'Jornada','Levante','El Correo Catalán','La Vanguardia','Avui','El País','Diario de Valencia','Informaciones','Serra d'Or','Destino','Jano','El Temps','Por Favor','Tele/eXprés','La Nostra Revista'o'Pont Blau', entre altres. Aquest volum inclou cinc estudis d'especialistes (Josep Lluís Gómez Mompart, Joan Manuel Tresserras, Empar Marco Estellés, Francesc Pérez i Moragón i J. Àngel Cano Mateu) que presenten visions detallades sobre parcel·les ben significatives del periodisme i el pensament fusterià. El conjunt aprofundeix en aquest aspecte de la seua producció, poc analitzat per la bibliografia existent fins ara.

Cada festa és un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada conjunt històric. Després de l'entrada de les tropes franquistes a València, l'esperit de la'valencianitat'de la festa, vinculat fonamentalment a les Falles, es va posar des de primera hora al servei d'un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la que van dur a terme els altres règims feixistes europeus, ací es va expressar en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per part de les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d'acord amb els seus desitjos polítics.

Les negociacions són fonamentals en el dia a dia de qualsevol individu, empresa o organització. És per això que hi ha una literatura molt extensa, sobretot provinent de l'àmbit de la psicologia, que descriu les característiques psicològiques bàsiques que ha de tenir tot bon negociador. El punt de partida d'aquest llibre és diametralment oposat a aquesta perspectiva, ja que s'hi concep la negociació com un procés estratègic en què cada participant tria racionalment les seues estratègies després d'intuir quina serà la resposta dels seus rivals en la negociació.

La implantació de la titulació de Periodisme a la Universitat de València no va ser una comesa fàcil, però un pla d'estudis innovador –fins i tot experimental– i un equip docent competent ho va fer possible amb escreix. Els estudis combinaven la tradició del periodisme de qualitat amb algunes noves tendències, com el periodisme científic i tecnològic, el periodisme digital o el periodisme d'investigació i precisió. Quant al professorat, estava integrat per acadèmics i professionals dels principals mitjans de comunicació valencians. En l'actual ecosistema comunicatiu, era tot un repte formar periodistes graduats altament professionals que, més enllà de les teories i les habilitats tècniques, entengueren la informació com un bé públic i el periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Aquest recull de textos constitueix una polifonia testimonial de la gran majoria del professorat que, al llarg d'aquests primers vint anys, ha fet possible aquesta interessant i engrescadora experiència de docència i formació per a periodistes.

La prosperitat de la ciutat de València al segle XVIII contrasta paradoxalment amb un Ajuntament immergit en un deute municipal que arrossega des d'època foral. L'interès d'aquest treball rau precisament en l'anàlisi detallada dels motius d'aquesta crisi que anquilosa l'activitat econòmica municipal, i en el rigor de les dades, tant dels ingressos municipals com de la destinació de les despeses (la mateixa administració, festes, beneficència, obres públiques, sanitat, educació, etc.). Tot això, en el marc d'una monarquia absoluta que no permet a l'Ajuntament disposar d'autonomia en les seues decisions econòmiques.

La història de la literatura italiana del segle XX (il Novecento) troba en aquest llibre una síntesi redona i actualitzada, elaborada per mans expertes, única en llengua catalana. Un recorregut detallat, que abasta fins a l'actualitat, per gèneres, moviments, grups, autors i obres, presentat de forma clara i rigorosa, de fàcil consulta. Al costat dels esbossos de conjunt, destaca el tractament monogràfic, extens i exigent, de les figures més prestigioses del segle, de repercussió internacional: Ungaretti, Pirandello, Saba, Montale, Svevo, Gadda, Pasolini, Calvino...

2014. Laura viatja a Silent després de la mort de la seua àvia, Sandra Pasqual, que ni era d'allà ni tampoc hi tenia família, però havia expressat el desig de ser enterrada en aquell poble. Quan la jove arriba al vetlatori però, es troba que el fèretre és buit: algú s'ha emportat el cos. Quina relació tenia Sandra Pasqual amb el poble de Silent i, sobretot, qui havia estat capaç de fer una cosa així? 2019. Un incendi arrasa un institut de secundària a Barcelona. Uxia, una de les alumnes, és a l'hospital i no vol parlar ni explicar què va passar. Tampoc no pregunta per la seua amiga Lea. De fons, l'ombra d'una persona corre perseguida per una multitud, tres-cents cinquanta anys enrere.

Aquest volum reuneix les contribucions presentades a la sessió monogràfica'Vil·les, alqueries i cases de camp. Poblament dispers, noves poblacions i urbanitzacions a la Ribera del Xúquer', celebrada en el marc de la XVII Assemblea d'Història de la Ribera, que va tenir lloc a la Pobla Llarga els dies 18, 19 i 20 de novembre de 2016, un tema particularment escaient en el cas de la Ribera, on l'assentament humà ha conegut, al costat dels nuclis concentrats, diverses formes de dispersió, des de les vil·les romanes i les alqueries medievals fins als horts i masies d'època moderna o les urbanitzacions i segones residències de les últimes dècades. Efectivament, l'ocupació humana del territori sempre s'ha realitzat o bé de manera concentrada en ciutats o pobles de certa entitat, o bé de manera dispersa en el medi rural, dues modalitats de poblament íntimament lligades i que han experimentat vaivens al compàs del context històric de cada moment. I així, mentre que en èpoques d'inseguretat i recessió la població s'ha refugiat en les muntanyes o s'ha concentrat en uns pocs nuclis, en èpoques d'estabilitat i expansió hi ha hagut una tendència a baixar al pla i ocupar la major part del territori de la comarca. És el que succeí durant el període de'pax romana', quan sorgiren nombroses vil·les rústiques per tot arreu, o, segles més tard, durant l'esplendor musulmana, quan fou ocupat pràcticament tot l'espai cultivable, amb els rafals, de caràcter aristocràtic i privat, i les alqueries, de caràcter més comunitari. O en èpoques més moderns i fins i tot actuals, quan el paisatge rural s'ha emplenat d'horts, xalets aïllats de segona residència i urbanitzacions que sovint són utilitzades com a primera residència. Historiadors, tècnics i polítics podran trobar en aquest llibre, a més d'informació especialitzada i precisa, una llarga perspectiva temporal des de la qual afrontar i tractar de resoldre els problemes de l'avui i del demà referents a l'eclosió d'urbanitzacions i segones residències i a un poblament cada vegada més dispers, però que demanda els mateixos serveis que el poblament concentrat tradicional.

L'odi religiós, que ha protagonitzat massa vegades la història de la civilització, ha marcat la història dels jueus, com és sabut, amb reiterades friccions amb els poders fàctics. Els discursos inflamats d'odi amb què s'alimentaren les masses populars no ajudaren gaire a l'estabilitat social i els assalts massius a les jueries forçaren els jueus a convertir-se al cristianisme. L'arribada dels inquisidors tornà a posar el focus sobre els conversos i s'encarregaren, tràgicament, d'evitar-ne la integració. Conversos valencians i Inquisició se centra en judicis dels anys 1481-1521 contra valencians en els quals, a banda del desenvolupament dels processos, s'hi observen traces que ens introdueixen en el dia a dia de les famílies. S'hi detecten mostres de religiositat, però també d'amor, d'amistat, de por... I, també, de ràbia i de traïcions. A través de la documentació, comprovem que molts d'aquells conversos valencians treballaven, amaven, odiaven, s'insultaven i s'estimaven en valencià; en la llengua, en definitiva, que els era pròpia.

Fer llibres és un ofici antic que incorpora una tradició de segles a la modernització a què conviden els nous temps. I és que la universitat, ja des dels seus orígens, manté amb els llibres un vincle indissoluble. Ara la societat de la informació i el coneixement ha obligat a reformular els processos, les tasques, els suports i fins i tot les relacions, el que podem denominar la «cuina» dels llibres, per a adaptar-se a la «revolució» editorial. Factor humà, coneixement acumulat i tecnologia es combinen amb els aspectes específics de l'edició universitària per a donar lloc al que avui dia és PUV, el segell editorial de la Universitat de València. El nostre centenari constitueix una oportunitat idònia per a cabdellar el fil temporal i preguntar-nos per les senyes d'identitat d'un servei imprescindible que contribueix al compliment d'una de les missions fonamentals de la institució. Amb Cent anys fent llibres, lema encunyat també per al centenari de l'editorial, obrim de bat a bat les portes de Publicacions de la Universitat de València, convidem a resseguir-ne la trajectòria i a participar, encara, de la història que ens queda per fer.

L'Arxiu Municipal de Vila-real conserva un total de seixanta-quatre Manuals de Consells que abasten des de l'any 1377 fins al 1521, cinc dels quals –els corresponents al segle XIV– són els transcrits en aquest volum (1377-1378; 1382-1383; 1383-1384; 1388-1389 i 1393-1394). Es tracta de documentació generada per la institució de govern local, el consell municipal i els seus representants, i és el resultat del seu aparell burocràtic que prefigura la conservació de la informació que es considerava pràctica, operativa i administrativa. Aquesta documentació reflecteix la quotidianeitat de l'activitat política municipal, que repercutia directament sobre els veïns mitjançant ordenances que regulaven totes les cares de la vida socioeconòmica, a més d'il·lustrar-nos sobre les relacions amb els nuclis propers o sobre altres temàtiques: intents de senyorialització de la vila, qüestions relacionades amb la ramaderia o el sistema de regs i els cultius, els membres de l'oligarquia municipal, els càrrecs, l'activitat creditícia i censal, etc.