Search

The censorship of artists on social media impacts their freedom of expression and their ability to monetize and engage with their audiences. Furthermore, this fosters a process of cultural standardization. Several legal arguments have been raised against art censorship in social media platforms, mainly based on public law, however, they are not effective in all jurisdictions, as demonstrated by U.S. case law. The purpose of this paper is to shift the spotlight and provide solutions from a private law perspective, specifically from contract law. The main argument here is that courts should abandon their traditional bilateral/vertical approach and embrace a more nuanced one that better reflects the complexity of the relationships taking place in social media. This would give those affected access to concrete contractual remedies and allow for greater control over the content moderation process.

The challenges introduced by AI for the EU anti-discrimination legal framework have been a widely discussed topic among the doctrine. In the light of the 20th anniversary of the EU Charter of Fundamental Rights, the Commission released a regulatory proposal to tackle AI. This paper seeks to determine whether the proposal successfully addresses the existent pitfalls of the EU framework. First, this paper explores the functioning of AI systems that employ machine learning techniques and determines how discrimination takes place. Second, the article examines intellectual property rights as one of the main barriers for accountability and redressal of violations committed by an AI system. Third, the state of the discussion concerning the pitfalls of the existent EU approach towards non-discrimination is addressed. The available academic literature suggests that discriminatory outputs produced by an AI will amount to indirect discrimination in most scenarios. In this sense, cases of indirect proxy discrimination will likely pass the proportionality test, therefore justifying the discriminatory output. The last section of this article studies the Commission’s regulatory proposal. Although the document seems to effectively tackle discrimination caused by biased training data sets, this paper concludes that intellectual property rights and proxy discrimination still constitute significant barriers for the enforcement of anti-discrimination law.

The aim of the paper is to analyze the zero-hour contract in the context of platform work; specifically, the risks and opportunities of this type of provision of services. In the context of the sharing economy and gig-economy, there have emerged multiple App-based companies that have significantly altered the way in which services are provided. Companies like Uber, Lift, Taskrabbit, Deriveroo, Glovo or Amazon Mechanical Turk have introduced new forms of work that have altered the boundaries of Labor Law. The model of these companies is the division of their production into microtasks, the externalization of their entire production to a wide number of independent contractors through an App or webpage and the hiring of each service on-demand. As a result, new technologies have allowed these companies to avoid hiring workers and to provide their services entirely through self-employed workers. This hiring on-demand implies the use, de facto, of the zero-hour contract, as platform workers are not subject to a specific working time regime, having absolute liberty to determine, not only their schedule, but also their working time and, even, their willingness to work. In this context, the aim of the paper is to analyze the zero-hour scheme in the context of platform work. The final objective of the paper is to determine, from a lege ferenda perspective, if jurisdictions should introduce this type of contract to promote the business model used by digital platforms or, on the contrary, if they should ban it.

La desconnexió digital ha estat regulada en la recent Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals, com un dret reconegut legalment dels treballadors en honor de garantir el respecte del temps de descans. No obstant això, el seu contingut no ha estat definit pel legislador i trasllada aquesta responsabilitat als agents socials i els ocupadors, que, per mitjà de la negociació col·lectiva i l’elaboració de polítiques empresarials internes, estan cridats a exercir un paper fonamental en la configuració i exigència d’aquest nou dret. Davant aquest escenari, aquest article aborda si la qualificació com a dret ofereix una solució ajustada al propòsit que es persegueix amb la desconnexió digital, afegint a més una anàlisi crítica del paper que exerceixen la negociació col·lectiva i la representació dels treballadors i els empresaris, i també les seves implicacions jurídiques, en la regulació de la desconnexió digital.

This paper examines the current challenges in copyright enforcement online in a case from Germany, concerning the Project Gutenberg Literary Archive Foundation.Project Gutenberg was found liable for a breach of German copyright law and access to certain items was blocked by Germany. Gutenberg believes that the German court has no jurisdiction over the matter, but will comply until the issue is resolved on appeal.The paper illustrates possible alternatives for jurisdiction and applicable law in the EU. Current choice-of-court and choice-of-law rules are argued to be unsuitable for copyright claims for the online environment. Further, the paper focuses on the latest case law of the Court of Justice of the European Union (CJEU) concerning the liability of intermediaries and the safe harbour regime. “Hosting” safe harbour is supposed to be rejected when a platform is directly liable for copyright infringement jointly with its users.Furthermore, the paper will describe how the same conclusions would also apply to the Google Books Library Project. Both cases illustrate the current problems of territorial copyright laws in the online environment.The challenges in enforcing copyright online encourage copyright holders to seek protection within just one jurisdiction so that one single law can be applied. This weighs heavily when deciding upon a litigation strategy for copyright claims. The lessons learnt in this field show how cross-border enforcement of copyright online is tremendously unpredictable for defendants and unaffordable for copyright holders, and thus, benefits nobody.

Libraries have traditionally played a central role in collecting and organizing material and giving wide access to culture and knowledge. Does the existing copyright framework provide enough space for online digital libraries to claim an equivalent central role in the online space? This article explores the legal challenges for online digital libraries’ collection building. The materials that comprise the content of a library fall broadly under three categories with respect to their copyright status: copyrighted works, works with ambivalent copyright status (such as orphan and out-of-print works) and public domain works. In the paper, I try to answer a number of legal questions related to these three categories of works, inter alia licensing and e-lending as well as digital exhaustion, and also defend the value of creating and sustaining robust digital libraries online. The paper will conclude on how the theory of the commons can improve the existing legal framework and strengthen the libraries’ position in order to sustain valuable knowledge commons supporting the ever-growing network ecosystem. Thus, I emphasize the value of maintaining a growing public domain that can be organized and digitally accessible online.

Over the past decade, concern has grown regarding the risks generated by the use of artificial intelligence systems. One of the main problems associated with the use of these systems is the harm they have been proven to cause to the fundamental right to equality and non-discrimination. In this context, it is vital that we examine existing and proposed regulatory instruments that aim to address this particular issue, especially taking into consideration the difficulties of applying the abstract nature that typically characterises legal instruments and, in particular, the equality and non-discrimination legal framework, to the specific instructions that are needed when coding an artificial intelligence instrument that aims to be non-discriminatory. This paper focuses on examining how article 10 of the new EU Artificial Intelligence Act proposal may be the starting point for a new form of regulation that adapts to the needs of algorithmic systems.

Ressenya del seminari organitzat des dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC pel Dr. Marc Tarrés. La activitat es va realitzar amb el patrocini de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i va tenir lloc al Saló de Graus de la Universitat de Barcelona (UB), els dies 19 i 20 de novembre de 2008. El seminari va comptar amb la presència de reconeguts especialistes procedents dels àmbits acadèmic i judicial, que van exposar davant una concurrència nodrida el paper dels poders públics davant situacions de risc. Els ponents van ser el Dr. José Esteve Pardo, catedràtic de Dret Administratiu de la UB; el Dr. Juan Antonio Carrillo Donaire, professor titular de Dret administratiu de la Universitat de Sevilla; el Dr. Gabriel Doménech, professor de Dret Administratiu del CEU - San Pablo de València; l'Il·lm. Sr. Manuel Táboas Bentanachs, magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de Catalunya, i el Dr. Francesc Rodríguez Pontón, professor titular de Dret administratiu de la UB. En el transcurs de dues jornades es van abordar especialment els casos relacionats amb la seguretat dels aliments, la biotecnologia i la protecció mediambiental. En tots aquests sectors es va analitzar l'operativitat del principi de precaució, la responsabilitat de les administracions públiques, el paper del procediment administratiu i l'autoregulació.

Ressenya del seminari organitzat des dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC pel Dr. Marc Tarrés. La activitat es va realitzar amb el patrocini de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i va tenir lloc al Saló de Graus de la Universitat de Barcelona (UB), els dies 19 i 20 de novembre de 2008. El seminari va comptar amb la presència de reconeguts especialistes procedents dels àmbits acadèmic i judicial, que van exposar davant una concurrència nodrida el paper dels poders públics davant situacions de risc. Els ponents van ser el Dr. José Esteve Pardo, catedràtic de Dret Administratiu de la UB; el Dr. Juan Antonio Carrillo Donaire, professor titular de Dret administratiu de la Universitat de Sevilla; el Dr. Gabriel Doménech, professor de Dret Administratiu del CEU - San Pablo de València; l'Il·lm. Sr. Manuel Táboas Bentanachs, magistrat de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de Catalunya, i el Dr. Francesc Rodríguez Pontón, professor titular de Dret administratiu de la UB. En el transcurs de dues jornades es van abordar especialment els casos relacionats amb la seguretat dels aliments, la biotecnologia i la protecció mediambiental. En tots aquests sectors es va analitzar l'operativitat del principi de precaució, la responsabilitat de les administracions públiques, el paper del procediment administratiu i l'autoregulació.

Technology and flexible work arrangements have potentially positive effects on workers’ well-being, by favouring autonomy, work-life balance, reduced role conflicts and stress. Nevertheless, they can also trigger new psychosocial risks derived from intensification of work, overlap between work and life, constant connectivity, and permanent availability. In this context, the paper carries out a legal analysis of working time policies recently recognized at European level to determine their opportunity and potential to contribute to workers’ well-being in the digital age.

The emergence of platforms for the exchange of goods and services has posed a challenge for the Law of Economy and particularly, within this law, for the Labour Law. It has shown that some of the bases on which the regulation of the provision of services has been built have ceased to be valid, such as the radical separation of regimes between salaried work and self-employment, or the low level of protection attributed hereto. Platforms can also place people in a precarious situation in which they are dependent on multiple subjects, up to levels of "hyper-dependence". Meanwhile, they have reduced the regulatory and control capacity of the State over the services market. In the face of this, innovative approaches are needed, which go much further than developing specific contractual figures (which, admittedly, can be useful). This paper proposes two lines of action: first, thinking in terms of professional service markets instead of traditional labour markets; second, encouraging these employees to act as a collective. Finally, certain measures are proposed that allows the State to recover its functions in this particular market.

Numerous legal provisions were enacted at an EU level in order to protect consumers contracting with professionals, especially in a digital environment (see, in particular, the protection measures provided by directive 2011/83/EU on consumer rights; directive 2005/29/EC on unfair commercial practices; directive 2000/31/EC on electronic commerce, etc.). With the development of the web 2.0 and the so-called “sharing economy”, consumers are now entitled to easily conclude agreements with other consumers through intermediation platforms. EU Consumer Acquis shall normally be applicable to the relationship between the platform and each of the peers (the seller or the provider on one hand, and the buyer or the recipient on the other hand), with the exclusion of C2C relationships.The objective of this paper is to highlight the potential issues and gaps in the context of consumer protection (lack of information, warranty issues, no right of withdrawal, etc.), resulting from the fact that C2C agreements are normally out of scope of the EU Consumer Acquis (and only governed by the traditional contract law). Some propositions de lege ferenda will also be made, in order to ensure a higher level of consumer protection (with additional legal duties prescribed for the intermediaries, for instance). Blockchain technology and smart contracts shall also be taken into account, since they should normally give rise to a “disintermediation” process. It should however be assessed whether or not consumer protection will benefit from this disintermediation.

This paper criticizes scientific deferentialism. This deferentialism is based on an erroneous understanding of science, but it has substantiated the current criticism of democracy as a process of collective decision-making. Plato, one of the earliest to see democracy as a problem, thought that the ignorance and the irrationality of the many justified the government of the wise. Brennan, in Against Democracy (2016), defended the same.The author offers, on the other hand, an innovative alternative based on a fallibilistic conception of knowledge and democracy, according to which democratic authority and legitimacy do not depend on the tendency of democracy to made correct solutions, but on the tendency of intelligent crowds, in the Information Age, to avoid wrong decisions.

The growth of online gambling in Spain in recent years is notorious, driven largely by the popularity and interest that sports events raise in our country. The flourishing of betting houses of all kinds is an undeniable fact, and as part of this deployment in the national market, there has been a situation of extraordinary competition in this sector. Advertising campaigns reach all kinds of media: written, television, radio and online. Such a wide field must assure an effective overview mechanism, given the fact that we are dealing with a subtle subject that has potential to affect the health of consumers. This paper aims to highlight the important troubles that "welcome bonuses” –since they act as a hook to attract new customers to the sports betting market– can show in the violation of two of the most fundamental principles of consumers law: the right to information and the right to health. Indeed, behind this initial hook, dark clauses pop up demanding a game frequency that can be dangerous to their health, approaching reportedly "high risk" behaviours. Public regulators have failed to provide a successful control over these promotions and how they are set up to the consumers, under the excuse of a diffuse concept of "responsible gambling" provided by the law, so poorly developed that it could be considered as a vague legal concept.

En el present article podrem analitzar els avantatges de la implantació de la mediació com a mètode per excel·lència per a la resolució de conflictes en l'àmbit esportiu. S'introduirà el concepte de mediació esportiva, citant les principals característiques que han de presidir qualsevol procediment de mediació esportiva. Es descriuran els diversos conflictes en l'àmbit de l'esport que són susceptibles de resolució per mitjà de la mediació, indicant així mateix quines són les matèries en les quals no procedeix la seva implementació. Seguidament, s'explicarà el marc normatiu de la mediació a Espanya i com es recullen els procediments de mediació esportiva en les recents lleis de l'esport autonòmiques. S'analitzaran les raons per les quals es considera la mediació esportiva com a mètode ADR ideal en les controvèrsies generades en l'àmbit de la pràctica esportiva, de les competicions federades, siguin d'àmbit aficionat o professional, i es diferenciarà la mediació esportiva de l'arbitratge esportiu, sobretot en els diferents papers adoptats per les parts i per la persona mediadora i per l'àrbitre o panel arbitral en el moment d'aconseguir una solució al conflicte. A continuació ens endinsarem en la situació actual de la mediació esportiva en diverses institucions.

Information obligations have always been crucial in personal data protection law. Reinforcing these obligations is one of the priorities of the legislative package introduced in 2012 by the European Commission to redefine the personal data protection legal landscape of the European Union (EU). Those responsible for processing personal data (the data controllers) must imperatively convey certain pieces of information to those whose data is processed (the data subjects), and they are expected to do so in an increasingly transparent manner. Beyond these punctual information requirements, however, data subjects appear to always be and inevitably remain in a state of relative ignorance, as in almost constant need of further guidance. Data subjects are nowadays often depicted as unknowing consumers of online services, services which surreptitiously take away from them personal data thus conceived as a valuable asset. In light of these developments, this contribution critically investigates how EU law is envisaging data subjects in terms of knowledge. The paper reviews the birth and evolution of information obligations as an element of European personal data protection law, and asks whether thinking of data subjects as consumers is consistent with the notion of average consumer functioning in EU consumer law. Finally, it argues that the time might have come to openly clarify when data subjects are unlawfully misinformed, and that, in the meantime, individuals might benefit not only from accessing more transparent information, but also from being made more aware of the limitations of the information available to them.

The fight against serious crime, and in particular against organised crime and terrorism, is of great importance in order to guarantee security, and its efficacy depends very much on the use of modern investigation techniques. However, although this general interest objective is crucial, it cannot justify the use of any kind of investigative measures. In this paper we analyse some of the guarantees that should be observed when searching and tapping into computers, keeping in mind the unique features that this measure presents in a digital world that is interconnected at the world level. The multiple functions of computers and the varied information that is usually stored in them calls for special constitutional protection.

El geobloqueig, o bloqueig geogràfic a Internet, ha estat presentat alhora com un mal perpetrat contra la xarxa i com la salvació per als continguts d’Internet. La Comissió Europea considera el geobloqueig com una eina indesitjable i pretén eliminar-lo, en la mesura que sigui possible, dins de la Unió Europea. Si bé la normativa sobre portabilitat transfronterera proposada per la Comissió el 2015 i la seva proposta de normativa de 2016 contra el geobloqueig no suposarien la seva eliminació completa, la veritat és que totes dues limitarien notablement els casos en els quals el geobloqueig es consideraria legal. Alguns creadors de continguts, com els estudis cinematogràfics, adopten una posició diferent respecte a aquest fenomen: consideren que el geobloqueig és un mètode útil per a dividir els mercats, mantenir els seus calendaris de distribució i garantir el finançament basant-se en una distribució definida territorialment. Per a proveïdors de continguts, com les petites emissores de ràdio en línia, el geobloqueig podria ser l’única manera de fer negoci si aquestes emissores depenen d’obtenir llicències assequibles, però també limitades territorialment. Aquest article revisa les novetats jurídiques més recents en relació amb el geobloqueig i es planteja si el futur d’Internet pot incloure, o ho ha de fer, aquest tipus de bloqueig. Segons els últims esdeveniments, sembla que el geobloqueig està adquirint un paper cada vegada més rellevant en el context legal: legisladors, tribunals i reguladors el consideren un mitjà efectiu i necessari per a limitar territorialment a Internet els efectes de les seves lleis, sentències i decisions. Com que no hi ha una legislació global i uniforme que reguli les activitats a Internet sense importar en quin lloc del món es produeixin aquestes activitats, podria ser necessari cert tipus de bloqueig territorial per a abordar determinades circumstàncies.

Aquesta anàlisi dels comportaments il·lícits en l’ús i l’abús de les xarxes socials se centra, en primer lloc, en els delictes que aquestes conductes poden configurar (epígrafs 3 a 6) –alguns dels quals són s’han introduït recentment, com el ciberassetjament a menors (child grooming)–, en els quals els usuaris de les xarxes poden ser tant autors com víctimes de les violacions dels drets fonamentals que aquestes conductes afecten (epígraf 2). En segon lloc, es tracta de la qüestió de la possible responsabilitat penal dels gestors de les xarxes socials –que es poden reconduir a la categoria general dels proveïdors de serveis d’internet– que assumeixen un paper cada vegada més incisiu i protagonista en l’evolució del sistema i, per tant, també en les estratègies de prevenció i control de les activitats il·lícites a la xarxa (epígraf 7). Els principals aspectes crítics sorgits d’aquesta investigació suggereixen algunes indicacions inicials per a adequar el dret penal que regula aquesta matèria a les necessitats que presenta.

La llei de drets d'autor es va originar com una llei dissenyada per a regular el comerç de treballs impresos, no pas com una llei dissenyada per a protegir els interessos d'autors. L'Estatut d'Anne ho va canviar concedint els drets d'autor a l'autor, la qual cosa creava la possibilitat de negociacions de prepublicació. Avui aquest acord s'ha trencat. En la nostra era de la computació en núvol i el web 2.0, els intermediaris no autors proporcionen plataformes que constitueixen les eines d'autoria, les eines de publicitat i les eines de distribució comercial. En aquest nou ecosistema, veiem una tornada al model de la Stationers' Company, en el qual el poder legal sobre la producció d'autor està a les mans dels propietaris de les tecnologies intermediàries. Així, doncs, el futur dels drets d'autor digitals sembla cada vegada més una tornada als seus orígens, atès que els autors tenen un paper de vassalls obligats pels senyors de les plataformes on treballen.

Aquest document pretén aportar una anàlisi detallada del paper i la importància de la participació electrònica en el procés polític. Internet ha introduït noves maneres i formes de comunicació política, així com la participació dels ciutadans a la vida social i política. A l'era de la democràcia digital, s'han enriquit de manera considerable les capacitats dels ciutadans que participen directament en política. En conseqüència, s'ha invertit en Internet i en les tecnologies del Web 2.0 en particular, amb expectatives democràtiques més grans per a la renovació de les institucions democràtiques. Tanmateix, la investigació acadèmica emprèn amb cautela aquest potencial democràtic dels mitjans socials i destaca la poca connexió entre la participació política electrònica i presencial. En aquest document pretenem explorar les variables i els factors que influencien la participació política electrònica, tenint en compte els nous codis comunicatius que els mitjans socials han introduït. L'anàlisi de l'article està basada en una ressenya literària sobre estudis recents en aquest camp que revelen una pluralitat de variables i factors que s'haurien d'analitzar minuciosament, a més de combinar-se per articular unes conclusions vàlides relacionades amb els trets i les característiques polítiques que s'associen amb les noves formes de participació política. Finalment, aspirem a formular arguments sustentats a favor de l'aposta política per la participació política electrònica democràtica, que continua tractant-se de la implicació activa dels ciutadans a l'hora de configurar la política.

Arguably, liberal democratic societies are seeing the emergence of a ‘Fifth Estate’ that is being enabled by the Internet. This new organizational form is comparable to, but potentially more powerful than, the Fourth Estate, which developed as a significant force in an earlier period with an independent press and other mass media. While the significance of the press and the Internet to democratic governance is questioned in all societies, there is particular skepticism of their relevance outside the most liberal democratic regimes, which have a relatively free press and more pluralistic political systems, such as in North America and West Europe. Nevertheless, there have been vivid examples of where networked individuals have appeared to assert greater communicative power in the politics of governance, the media and everyday life, even in non-liberal democratic regimes, such as Hong Kong, and in some cases, China. This potential points to the need for more systematic empirical research in a wider variety of economic and political settings worldwide, particularly in states in which the Internet might offer a potential for more democratic governance and greater accountability of government controlled media. This paper examines cases in which networked individuals in China used the Internet to hold governmental and press institutions more accountable. The cases provide support for the relevance of the Fifth Estate concept in China, and also illuminates the process – showing how the Internet can be used to empower networked individuals in more autocratic regimes.

La regulació de la seu electrònica de l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) s'adequa a la legislació bàsica i a la normativa de desenvolupament sobre administració electrònica. Fins i tot, s'ofereixen alguns serveis addicionals que no estan previstos entre els que constitueixen el contingut mínim i els serveis a disposició dels ciutadans recollits en la norma reglamentària. Es tracta d'una regulació necessària perquè funcioni l'Administració electrònica, especialment en el camp tributari i en l'Administració estatal, que sempre ha estat pionera en aquesta matèria. En aquesta regulació, exerceixen un paper molt important els principis rectors de la seu electrònica. La normativa estableix de forma clara i expressa l'obligació que les seus electròniques se subjectin als principis de publicitat oficial, responsabilitat, qualitat, seguretat, disponibilitat, accessibilitat, neutralitat i interoperabilitat. Així mateix, una de les qüestions més importants de la regulació de la seu electrònica és el règim de responsabilitat del titular d'aquesta seu. L'establiment d'una seu electrònica comporta la responsabilitat del titular respecte de la integritat, la veracitat i l'actualització de la informació i els serveis a què es pugui accedir a través d'aquesta seu. La identificació de les seus electròniques mitjançant els sistemes de signatura electrònica és també una qüestió transcendental en el funcionament d'aquestes seus i en el de l'Administració electrònica, en general. A més, actualment són cada vegada més nombrosos els supòsits d'actuació administrativa automatitzada i, per tant, cal regular clarament els sistemes de signatura electrònica en aquests casos. En relació amb això, cal destacar l'experiència en el camp tributari, pel que fa a l'expedició dels certificats tributaris, quan es regula la verificació del contingut, l'autenticitat i la validesa del certificat per mitjà de l'anomenat codi segur de verificació.

La regulació de la seu electrònica de l'Agència Estatal d'Administració Tributària (AEAT) s'adequa a la legislació bàsica i a la normativa de desenvolupament sobre administració electrònica. Fins i tot, s'ofereixen alguns serveis addicionals que no estan previstos entre els que constitueixen el contingut mínim i els serveis a disposició dels ciutadans recollits en la norma reglamentària. Es tracta d'una regulació necessària perquè funcioni l'Administració electrònica, especialment en el camp tributari i en l'Administració estatal, que sempre ha estat pionera en aquesta matèria. En aquesta regulació, exerceixen un paper molt important els principis rectors de la seu electrònica. La normativa estableix de forma clara i expressa l'obligació que les seus electròniques se subjectin als principis de publicitat oficial, responsabilitat, qualitat, seguretat, disponibilitat, accessibilitat, neutralitat i interoperabilitat. Així mateix, una de les qüestions més importants de la regulació de la seu electrònica és el règim de responsabilitat del titular d'aquesta seu. L'establiment d'una seu electrònica comporta la responsabilitat del titular respecte de la integritat, la veracitat i l'actualització de la informació i els serveis a què es pugui accedir a través d'aquesta seu. La identificació de les seus electròniques mitjançant els sistemes de signatura electrònica és també una qüestió transcendental en el funcionament d'aquestes seus i en el de l'Administració electrònica, en general. A més, actualment són cada vegada més nombrosos els supòsits d'actuació administrativa automatitzada i, per tant, cal regular clarament els sistemes de signatura electrònica en aquests casos. En relació amb això, cal destacar l'experiència en el camp tributari, pel que fa a l'expedició dels certificats tributaris, quan es regula la verificació del contingut, l'autenticitat i la validesa del certificat per mitjà de l'anomenat codi segur de verificació.

Les passades eleccions del 9 de març de 2008 han estat les primeres eleccions generals a Espanya on la Xarxa ha tingut un paper important en la campanya electoral. Internet ha entrat en campanya, i ha entrat de manera diferent a com ho havia fet fins ara, no només en unes eleccions generals, sinó en qualsevol elecció a Espanya. Tot i que els partits polítics han continuat tenint les seves pàgines web on es podien trobar notícies, biografia dels candidats, agenda d'actes, programa electoral, etc., s'observen cinc clars canvis en la manera de fer campanya a través de la Xarxa, canvis que també s'han produït en altres països.

Durant els últims anys els autors han publicat diversos estudis relatius a e-government i al grau de divulgació a la Xarxa d'informació pública de les entitats locals. En el present treball s'ofereix una visió crítica del paper que tenen els estàndards oberts i tancats en l'administració electrònica. Partint de l'experiència prèvia dels autors es posa de manifest, a tall d'exemple, el grau d'adequació a la Llei per a l'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics dels formats emprats en la difusió de la informació financera i pressupostària de les entitats locals, observant-se una coexistència clara entre formats estàndards oberts i propietaris.

L'article explora tres qüestions principals. En primer lloc, de quina mena de contingut parlen els reguladors de contingut tradicionals i com proposen regular-lo a l'hora d'intervenir pel que fa al contingut que es divulga a través d'Internet. En segon lloc, quina va ser la resposta d'Ofcom al Byron Review pel que fa a la regulació de contingut nociu d'Internet. I, per a acabar, el caràcter voluble de la regulació en el sector de les comunicacions en general i, en conseqüència, la necessitat de replantejar o redefinir el paper de les autoritats reguladores.

Les passades eleccions del 9 de març de 2008 han estat les primeres eleccions generals a Espanya on la Xarxa ha tingut un paper important en la campanya electoral. Internet ha entrat en campanya, i ha entrat de manera diferent a com ho havia fet fins ara, no només en unes eleccions generals, sinó en qualsevol elecció a Espanya. Tot i que els partits polítics han continuat tenint les seves pàgines web on es podien trobar notícies, biografia dels candidats, agenda d'actes, programa electoral, etc., s'observen cinc clars canvis en la manera de fer campanya a través de la Xarxa, canvis que també s'han produït en altres països.

L'article estudia l'estat actual del dret fonamental a la protecció de dades en l'Ordenament jurídic espanyol, i en el de la Unió Europea. Partint de l'anàlisi de la configuració constitucional d'aquest dret i del seu desenvolupament en l'àmbit comunitari i en la legislació espanyola, s'analitzen un conjunt de qüestions relacionades amb aquest. En primer lloc, es té en compte la relació del dret fonamental a la protecció de dades amb la resta de l'ordenament, i particularment, els conflictes interpretatius i les col·lisions amb altres drets. En tot això es té molt en compte la realitat pràctica del dret. Per altra banda, s'examina l'abast del dret fonamental a la protecció de dades i la influència que té sobre els drets connexos, com el dret a la pròpia imatge o el secret de les comunicacions. En últim lloc, es té en compte el paper que ha de jugar aquest dret en societats en les quals el tractament d'informació personal i les necessitats vinculades a les polítiques de seguretat ciutadana poden afectar les llibertats dels ciutadans.

Aquest treball està concebut com a working paper i analitza l'aplicació judicial de les regles de la Llei de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic en matèria de responsabilitat dels prestadors de serveis d'intermediació. En els cinc anys de vigència de la Llei, encara són poques les resolucions dictades, però s'han plantejat ja conflictes de tipologia variada. Un dels punts més conflictius en la interpretació d'aquestes normes és el sentit que s'hagi de donar al requisit de mancar de coneixement efectiu per a poder gaudir de l'exclusió de responsabilitat en els casos d'allotjament de dades i en els supòsits de provisió d'enllaços. La interpretació d'aquest punt ha estat clarament divergent en les resolucions judicials que coneixem. El treball presta especial atenció a aquest problema, i n'analitza també d'altres, com són el relatiu a l'admissibilitat d'accions d'aturada i el problema més elemental de la inaplicació pura i simple de la llei.

Les noves tecnologies de la informació, en especial Internet, han tingut durant els últims anys un paper fonamental en la reformulació de l'activitat de l'Administració pública, així com de la seva relació amb els ciutadans. En un futur pròxim s'obren nous camins perquè ambdós aspectes millorin sota el que ha començat a denominar-se Administració intel·ligent. Entenent aquesta com el pas següent a l'actual Administració electrònica, el text analitza les possibilitats de la i-Administration a Espanya, suggereix els paràmetres bàsics sobre els quals s'ha de desenvolupar, presenta les iniciatives actuals més rellevants dins del territori espanyol i desxifra fins a quin punt els passos desenvolupats des del món empresarial privat poden ser vàlids per a un sector públic en plena transformació. Així mateix, s'ofereix una reflexió sobre les possibilitats d'èxit d'aquests canvis davant de la complexitat que suposa conjugar el model empresarial privat amb el públic i davant de la progressiva adaptació de l'Administració tant al nou entorn tecnològic com a les noves exigències i necessitats procedents de la societat civil.

L'article estudia l'estat actual del dret fonamental a la protecció de dades en l'Ordenament jurídic espanyol, i en el de la Unió Europea. Partint de l'anàlisi de la configuració constitucional d'aquest dret i del seu desenvolupament en l'àmbit comunitari i en la legislació espanyola, s'analitzen un conjunt de qüestions relacionades amb aquest. En primer lloc, es té en compte la relació del dret fonamental a la protecció de dades amb la resta de l'ordenament, i particularment, els conflictes interpretatius i les col·lisions amb altres drets. En tot això es té molt en compte la realitat pràctica del dret. Per altra banda, s'examina l'abast del dret fonamental a la protecció de dades i la influència que té sobre els drets connexos, com el dret a la pròpia imatge o el secret de les comunicacions. En últim lloc, es té en compte el paper que ha de jugar aquest dret en societats en les quals el tractament d'informació personal i les necessitats vinculades a les polítiques de seguretat ciutadana poden afectar les llibertats dels ciutadans.

Aquest treball està concebut com a working paper i analitza l'aplicació judicial de les regles de la Llei de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic en matèria de responsabilitat dels prestadors de serveis d'intermediació. En els cinc anys de vigència de la Llei, encara són poques les resolucions dictades, però s'han plantejat ja conflictes de tipologia variada. Un dels punts més conflictius en la interpretació d'aquestes normes és el sentit que s'hagi de donar al requisit de mancar de coneixement efectiu per a poder gaudir de l'exclusió de responsabilitat en els casos d'allotjament de dades i en els supòsits de provisió d'enllaços. La interpretació d'aquest punt ha estat clarament divergent en les resolucions judicials que coneixem. El treball presta especial atenció a aquest problema, i n'analitza també d'altres, com són el relatiu a l'admissibilitat d'accions d'aturada i el problema més elemental de la inaplicació pura i simple de la llei.

L'Administració de justícia està incorporant les tecnologies de la informació i el coneixement en el seu funcionament intern i en les seves relacions amb els operadors jurídics i els ciutadans. En aquest article s'han exposat els diferents usos de les TIC, en l'Administració de justícia, classificats en quatre categories: tractament de la informació, gestió dels expedients judicials, relacions entre els operadors jurídics i presa de decisions. L'anàlisi d'aquests usos s'ha centrat en la regió iberoamericana. A continuació s'han mostrat els reptes als quals ha de fer front el govern i l'Administració de justícia per avançar en l'e-justícia. Finalment, s'ha exposat el paper rellevant que es pot tenir en l'àmbit regional pel que fa al desenvolupament de l'e-justícia.

En aquest article el professor Benjamin Barber analitza, d'una banda, les característiques d'Internet que són coherents amb la democràcia (comunicació horitzontal, participació, interacció, diversificació, heterogeneïtat) i, de l'altra, els elements configuradors d'Internet (massa rapidesa, espai i informació no intervinguda o filtrada, sobrecàrrega informativa, accés limitat, espais fragmentats, mercat monopolista) que són contraris als requisits d'un sistema democràtic. En aquesta balança, els elements disruptius semblen pesar més i ser més nombrosos, per la qual cosa el professor Barber adverteix que cal dissenyar el desenvolupament i els usos d'Internet tenint en compte els requisits i les funcions de la democràcia. Per tant, cal que Internet no quedi a les mans de les corporacions sinó que els polítics i la societat civil haurien de tenir un paper més gran a l'hora de dissenyar-lo i desenvolupar-lo.

Amb el desenvolupament tecnològic, la propietat intel·lectual ha anat adquirint un paper central en la nostra societat. El temps que ha transcorregut des de l'inici de la revolució digital ens proporciona ja una certa perspectiva. L'especulació ha anat deixant pas a respostes jurídiques concretes, legislatives i jurisprudencials, que, tot i que són de caràcter nacional, se situen en un marc global. El seminari té l'objectiu d'examinar-les, prenent com a referència l'experiència dels Estats Units d'Amèrica i dels països de la Comunitat Europea, en particular Espanya, que encara no ha incorporat la Directiva 2001/29/CE, de 22 maig 2001, sobre dret d'autor en la societat de la informació.